Anne Hidalgo
Alcaldessa de París
L’Ajuntament de París que encapçala Anne Hidalgo ha decidit posar la directa per rescatar un sector cultural devastat per la pandèmia. Entre d’altres mesures, dedicaran deu milions d’euros a salvar locals culturals en perill.
Uns 500 milions d’euros és, per any, el pressupost municipal de París per a la cultura. Però, després del confinament, la cultura continuava a l’UCI. La resposta municipal va aportar diners extres. Fins a 10 milions d’euros per comprar espais culturals en perill; 15 més –d’un pressupost postconfinament de 200 milions– per injectar en la cultura parisenca; 120 esdeveniments culturals –i mig milió d’euros més– per a Un été particulier, aquest estiu evidentment particular, incloent-hi un improvisat Mes d’agost de la cultura; un primer cinema aquàtic i ecològic, a l’aire lliure, a contemplar des de vaixells elèctrics o gandules... I, sobretot, mesures de suport a la cultura, proposades, finançades i resoltes en poc més de dos mesos.
Les promeses només comprometen els que hi creuen, diu la saviesa popular francesa. Doble mèrit, així, el d’Anne Hidalgo, alcaldessa de París reelecta: va prometre en la seva campanya que intentaria salvar els espais culturals en perill i amb prou feines confirmada, i gràcies a un pressupost de 10 milions d’euros, va posar en marxa l’operació. Primer rescat: 2 milions –dret de tempteig– per conservar el Bateau Lavoir Moderne.
Més ambiciós que l’Ajuntament, el vespertí Le Monde, en un article excessivament optimista, considerava salvada també la sala de festes La Flèche d’Or, en tràmit el rescat del cinema d’art i assaig La Clé i, fins i tot, probable la compra de l’emblemàtic Bataclan. Esclar que també quintuplicava el pressupost municipal per a aquests tràmits: parlava de 50 milions d’euros. Més modest, més realista, el servei d’afers culturals divideix la xifra per cinc. Però, si només confirma l’operació Lavoir Moderne, admet que estudien diversos casos. I els queden vuit milions.
El Bateau Lavoir Moderne, descrit per Zola a La taverna (1877), va ser un safareig públic fins al 1953. Recuperat pels ecos del Maig del 68 com a sala de teatre, aquell segle l’administrava una associació apadrinada per la ciutat. Ara l’Ajuntament va aconseguir un dret preferencial, que “ens permet salvar l’edifici representatiu de l’arquitectura suburbana i assegurar la continuïtat del treball artístic”.
Va ser una de les últimes declaracions de Christophe Girard, adjunt a Cultura d’Hidalgo. Segons Girard: la programació del Lavoir Moderne s’integrava bé al barri, el popular La Goutte d’Or (Girard va dimitir el 23 de juliol, víctima col·lateral del cas Gabriel Matzneff, l’escriptor acusat de pedofília).
El segon trofeu suposat de l’Ajuntament, La Flèche d’Or, també es remunta al segle XIX. La seva estructura és la de l’estació Charonne-Voyageurs, inaugurada el 1862 amb el tren que envoltava París. El 1934 cessa el transport de passatgers, i el de mercaderies acaba als noranta. Cap al 1995 exalumnes de belles arts converteixen l’estació en sala de concerts i la rebategen com a fletxa d’or. Tancada el 2009 per les denúncies de soroll, va ser reoberta pels gerents del Bataclan i La Maroquinerie. Com que no era rendible, hi van renunciar el 2016.
A finals del 2018 l’espai és adquirit per una immobiliària. Però la protesta popular –avalada per una regidora del districte– frena els seus projectes. En la política municipal funciona un sistema anomenat desig. Ho expressa l’alcalde d’un districte, i el Consell Municipal n’aprova o no l’estudi. Ha estat el cas de La Flèche d’Or: el consell municipal n’estudia el futur, “sempre amb l’objectiu de mantenir la diversitat a París”.
Un altre representant de la diversitat és el cinema La Clef, nascut el 1969, també en plena ebullició post-Maig. El 1981 el compra el co