Muhammad bin Salman
Príncep hereu saudita
L’ONU ha denunciat un altre bombardeig que ha costat la vida a civils, entre ells set nens, al Iemen. Les matances no han cessat des que el març del 2015 l’Aràbia Saudita es va llançar a la guerra sota la direcció de Bin Salman.
El títol del llibre em va llançar de l’àtom a les estrelles: Idea del Universo. El vaig trobar un dia per casa. Editat l’any 1875, era un petit llibre escolar del meu besavi i em va captivar un dels seus capítols: “De la cámara oscura y del ojo”.
Aquelles pàgines parlaven del misteri de la fotografia, un invent que continuava sorprenent, i desprenien un aire d’escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria: “Però com pot produir la llum totes aquestes mitges tintes tan delicades i imprimir trets tan fins que només el microscopi pot produir? Ho ignorem. La ciència fa el quadre però no l’explica”.
Això és el que li explicaven al meu besavi quan tenia tretze anys: la llum és enigmàtica. La màquina de fotografiar –clic!– com una vareta màgica.
Aquell llibre, imprès al carrer Ave María de Madrid, veia “la potent i pròdiga mà de Déu” en la incògnita de la fotografia. I ensenyava que “l’art no iguala mai la natura, però encarrega tu a la natura que es pinti a si mateixa i obtindràs una obra mestra”.
L’encanteri no va abduir el meu besavi. El 1885, amb vint-i-dos anys i creuant París camí de Dresden, es va comprar una màquina de fotografiar. Però no la va disparar mai. No va encarregar mai a la natura que es pintés a si mateixa. Ja s’encarregaria ell, de pintar-la: anhelava ser artista i el que li atreia de Dresden era la Madonna Sixtina de Rafael, no l’stage industrial que li tenien preparat.
Ja al segle XX va intentar ensenyar una de les seves filles, la meva àvia, a pintar. Però la nena va passar molt de pintar la natura amb pinzells. A ella, des que als tretze anys li van regalar una càmera, el que li agradava era encarregar a la natura que es pintés a si mateixa: fotografiar. Li van regalar l’estiu del 1917 i era la càmera fotogràfica més lleugera del mercat, la preferida pels soldats aliats per endur-se a les trinxeres. Una Vest Pocket Kodak.
En l’adolescència, amb aquella càmera i una intuïció estètica sorprenent per a la seva edat, captaria les imatges del món burgès que l’abrigallava: banys de mar a Biarritz, vols en aeroplà sobre Alacant o curses de bòlids a l’autòdrom de Terramar. Però no només això. També captaria –amb la seva colla d’amiguets– el costat inquietant de l’existència: delirants imatges d’humor negre i absurd, molt de Sabadell, del Sabadell que ja no existeix, també sorprenents en una adolescent.
La fotografia d’una nena mirant fixament a la càmera mentre escanya un nen, amb l’òrbita dels seus ulls assassins travessant la retratista mentre la llengua de la seva víctima surt de la boca. Tot emmarcat per les ombres d’un bosc. Podria ser el fotograma d’una pel·lícula de Friedrich Wilhelm Murnau. Un llampec expressionista alemany, una simfonia de l’horror amb l’anguniós rostre de Nosferatu a punt d’aparèixer pels límits de la imatge.
En una altra fotografia –la meva àvia decidia l’escena i col·locava la càmera: hauria estat una gran instagramer– és ella la que amb un punyal imaginat i extrem plaer mata una altra nena. O quan retrata un amic a la platja –el germà del poeta Joan Oliver– amb el cabell estarrufat: potser la primera fotografia punk de la història. En un altre tret, aquest cop estereoscòpic, escenifica el dolor de la modernitat: una noia atropellada per un automòbil. Quan s’observa en tres dimensions, el coll de l’atropellada s’enfonsa al pneumàtic del cotxe.
Pura alquímia: ella mateixa es revelava els rodets en una habitació fosca. El país de les meravelles en la seva petita Kodak, la marca que va empènyer el món a retratar-se a si mateix. Un gegant químic derrotat pel tsunami digital: un dels seus propis enginyers va inventar el 1975 la càmera digital i a Kodak van passar d’ell. Un mamut ressuscitat ara per Trump per combatre la pandèmia.
El president del tupè va sorprendre la setmana passada quan va anunciar des de la Casa Blanca un préstec públic de 650 milions d’euros perquè Kodak fabriqui medicaments per a l’Amèrica del coronavirus. Kodak té experiència en química fotogràfica, no en química farmacèutica, però les seves accions es van disparar fins a l’estratosfera en un incert experiment: l’autoritat competent investiga ara si algú es va enriquir comprant accions mentre a porta tancada negociaven el préstec. Preguntat dimecres sobre aquestes sospites, Trump es va escapolir com ho fa un nen: “Jo no he estat involucrat en les negociacions amb Kodak”.
Imagino la meva àvia de nena amb la seva Kodak i em pregunto com hauria escenificat i fotografiat Trump escanyant-se a ell mateix: la natura pintantse a si mateixa.
Quan el 1956 es va colar a la Casa Blanca aprofitant una recepció, la meva àvia ja no era adolescent. Es va acostar a Dwight D. Eisenhower i el va retratar elegant, a peu dret, amb una mà a la butxaca. Ni li va passar pel cap demanar a l’aviadora que anava amb ella que simulés escanyar el president... O sí?
Pura alquímia: Trump, amb la seva incerta vareta, ressuscita el mític fabricant de càmeres i rodets perquè fabriqui pastilles contra la pandèmia