Torna la vella política gallega
El PP exhibeix una majoria enfortida davant un BNG amb clavells i Castelao i un PSOE amb roses
Mampares als escons, mascaretes a la cara, gel hidroalcohòlic a les mans i tribuna de convidats sense públic. Al primer ple del Parlament gallec des que es va declarar la pandèmia ahir tot era diferent, encara que a l’hemicicle es visqués un viatge al passat, amb un PP d’Alberto Núñez Feijóo tan fort com el de Manuel Fraga el 1997 i una Cambra legislativa de només tres grups per primer cop des del 2012, quan hi va irrompre l’Alternativa Galega de Esquerda (AGE), liderada per Xosé Manuel Beiras i Yolanda Díaz i amb Pablo Iglesias d’assessor. Suposava l’avançada del que després es diria la nova política, i traslladava per primera vegada la indignació del 15-M a les institucions. En realitat, l’AGE era una formació tan clàssica que al cap de dos anys va començar a tenir escissions. La seva successora, En Marea, ja amb Podem en escena, també es va fracturar, de manera que el Parlament gallec va acabar les dues últimes legislatures amb cinc grups, els quatre sortits de les urnes i el mixt. Ahir, després de les eleccions del 12 juliol, va recuperar el format a tres, el més clàssic, el de les legislatures del 1993, 1997, 2001, 2005 i 2009. És el més compacte que pot existir en un cambra legislativa en què sempre hi ha hagut almenys un partit nacionalista.
Només a Castella-la Manxa hi ha únicament tres forces, fruit de la reforma electoral de Dolores de Cospedal que va deixar Vox i Podem sense diputats amb un 7% cadascun. A Galícia els comuns són extraparlamentaris, però amb un minso 4%. I a Santiago no hi ha res semblant a un oasi del bipartidisme amb una petita presència de Cs com a Toledo, sinó que el nacionalisme gallec està en el seu màxim registre, amb els 19 escons del BNG d’Ana Pontón. Ahir tota la Mesa d’edat estava
Com que no té 15 escons, el PSOE depèn del BNG per presentar les iniciatives de gran pes parlamentari
formada per diputats del Bloc, un d’ells amb la jaqueta d’Alcoa, els treballadors de la qual es manifestaven a l’exterior. Va ser un agermanament nacionalista fugaç amb Catalunya i Euskadi, un miratge que va durar fins que es van comptar els vots i el PP va imposar els seus 42 escons, un més que fa quatre anys, en la que és la seva vuitena majoria absoluta en onze legislatures, la quarta consecutiva. Els diputats populars eren identificables perquè lluïen com a únic signe extern el seu domini numèric aclaparador, mentre que els del PSOE portaven roses i els del BNG els clavells de la revolució portuguesa i el llibre Sempre en Galiza, de Daniel R. Castelao, amb què van acatar la Constitució per “imperatiu legal”. Van seguir el ritual instaurat per Beiras el 1985, just ahir, el dia que el BNG deixava definitivament enrere el trauma que li va suposar l’escissió del seu antic líder.
En el joc clàssic d’anar intercanviant els papers dels partits de l’oposició que alimenten el PP i els seus poders mediàtics afins per blindar l’statu quo, a l’hemicicle de la rua d’O Hórreo, a Santiago de Compostel·la, des d’ahir hi ha un canvi significatiu, el de la preponderància que atorga al BNG el fet d’haver superat la barrera dels 15 escons. Pot demanar compareixences i plens, sol·licitar comissions o presentar mocions de censura, mentre que el PSOE, amb 14 diputats, no ho pot fer sense comptar amb els nacionalistes. El Bloc va fer un gest de bona voluntat recuperant la tradició de cedir un dels seus dos llocs a la Mesa al PSOE. I Feijóo va mantenir com a president de la Cambra Miguel Santalices, afí al baró d’Ourense José Manuel Baltar. Diego Calvo, afí a Pablo Casado, continua de vicepresident primer, sense tocar poder a la Xunta.