El silenci i Tony Judt
Una amiga que està fent una enquesta sobre el confinament m’explica que allò que més enyora la gent del període en què vam viure tancats a casa és el silenci. Aquest cronista també enyora aquell silenci, que tenia una qualitat especial i que, durant els primers dies, podia ser incòmode i arribar a neguitejar aquelles persones més acostumades al brogit dels carrers. Vam gaudir, durant aquelles jornades incertes, d’un silenci que ens va reconciliar amb algunes coses; per exemple, ens va reconciliar
–una mica– amb el pes de les paraules i amb la seva capacitat de marcar el perímetre del que som i del que somiem. Arran d’això he pensat en Tony Judt, l’historiador anglès, traspassat el 6 d’agost del 2010, encara massa jove per anar-se’n, tot just fa deu anys.
En el seu darrer llibre, El refugi de la memòria, el brillant acadèmic obre un capítol amb una afirmació estimulant: “Vaig ser criat des de les paraules”. Nascut al Londres de la postguerra, Judt recorda que, en aquell món de la seva infantesa, “l’avi, oncles i refugiats s’etzibaven paraules en rus, polonès, ídix, francès i una mena d’anglès, els uns als altres, en un devessall competitiu d’afirmacions i interrogacions”. A aquell nen jueu, que assistia fascinat a l’espectacle del verb que es representava a la cuina de la seva llar, “parlar” li semblava “el nus de l’existència adulta”, una impressió que va mantenir al llarg de tota la vida.
Els trastorns del llenguatge derivats de la malaltia incurable que patia, una esclerosi lateral amiotròfica, el van fer ser més conscient de com les paraules “perden la seva integritat”; segons Judt, “passa el mateix amb les idees que expressen”. Forçat al silenci, un dels historiadors més lúcids de la nostra època va denunciar la corrupció dels mots. Així va resumir el problema: “La prosa escanyolida és senyal d’inseguretat intel·lectual: parlem i escrivim malament perquè no confiem en allò que pensem i no ens veiem amb cor d’asseverar-ho sense ambigüitats”. A parer de Judt, el gran risc no és el sorgiment d’una neoparla tramposa, com la de la novel·la 1984 d’Orwell, sinó acabar sense ni poder parlar. Un silenci imposat per la desfiguració del llenguatge, no pas el silenci creatiu que vam redescobrir els dies del confinament i que avui enyorem.
La roda de premsa que Pedro Sánchez va oferir dimarts va ser un exemple escandalós de menyspreu a les paraules: el cap de l’Executiu espanyol va retorçar la retòrica a gust per no haver de respondre cap de les preguntes que els periodistes li van formular sobre la greu crisi institucional que afecta la monarquia. Us recomano que, si no heu vist aquest espectacle, recupereu el vídeo i, encabat, reflexioneu a fons sobre el respecte. En primer lloc, sobre el respecte que tot governant deu a la veritat; en segon lloc, sobre el respecte que tot governant deu a la ciutadania a qui serveix; i, en tercer lloc, sobre el respecte que tot governant deu al seu càrrec. Ho diré sense cap ambigüitat: el president i líder del PSOE ens ha parlat sobre el cas de Joan Carles I com si tots els ciutadans fóssim imbècils, disposats a empassar-nos qualsevol faula. Tan o més greu que l’abús de poder que presumptament travessa aquest episodi és l’actitud amb què la Moncloa emet les seves explicacions al respecte. Sembla que això li funciona.
Les paraules són poder, és obvi. A Espanya, hem vist que el terme fugitiu s’ha fet servir –quan ha convingut– amb una gran profusió, fins i tot quan la persona concernida s’ha presentat voluntàriament davant dels jutges d’estats impecablement homologats com Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i Suïssa. Avui, en canvi, els mateixos que veien fugitius per tot arreu van repetint que no es pot qualificar de fugitiu aquell que només (sic) trasllada la seva residència fora del país, després que la Fiscalia hagi decidit que investigarà algunes de les seves activitats sota sospita. La batalla comença amb cada sintagma. Anomenar “colpista” o “terrorista” a una persona pacífica no és un fet atzarós, és la plasmació d’una determinada estratègia, com ho és evitar el terme ultradreta per designar una formació política. Es tracta d’un combat desigual, com tothom sap: una de les parts pot intentar posar-te a la presó perquè has dit, per exemple, que un feixista (declarat) és un feixista, o que un lladre és un lladre. Judt no sempre era optimista. A El món no se’n surt, va escriure que “per a la majoria de les persones, la legitimitat i la credibilitat d’un sistema polític no es basa en pràctiques liberals o formes democràtiques sinó en l’ordre i la predictibilitat”. Aquests dies, proliferen els apòstols de l’ordre i la predictibilitat a tota costa, convençuts que la solució és apuntalar com sigui –buidant també de sentit les paraules– la indiferència d’una gran majoria social, la que jeu, ara com ara, damunt la sorra de les platges.
La roda de premsa que Sánchez va oferir dimarts va ser un exemple de menyspreu a les paraules