“Res no és el que sembla, fem el que podem”
Anna Alarcón (41) està en un molt bon moment malgrat que les circumstàncies no acompanyin. Ha acabat la sèrie de Netflix El inocente i espera il·lusionada la projecció al festival de Màlaga d’A este lado del mundo, de David Trueba, i La ofrenda, de Ventura Durall, els seus dos primers films com a protagonista.
Què va ser el primer que va fer quan va poder sortir?
Veure els amics i la família; trobava moltíssim a faltar veure’ls i tocarlos. I just sortir del confinament vaig llogar una casa a l’Empordà on vivim quatre unitats familiars. Això em permet respirar una mica més bé, perquè el desconfinament està sent dur, amb totes aquestes anades i vingudes i aquesta incertesa.
Un bon any dolent: protagonitza dos films que van a Màlaga. Tinc molts nervis; són les meves primeres protagonistes en cinema. Són dos films molt diferents, dues dones que no tenen res a veure.
Què li ha aportat David Trueba a A este lado del mundo?
Trueba entén la complexitat de l’ésser humà. Per a ell les coses no són blanques o negres. Va més enllà del que l’aparença ens pot suggerir. Té una mirada neta i profunda de respecte al món. Sap on ha de posar el focus en cada moment. Amb aquesta pel·lícula, des de la senzillesa narra la complexitat de l’ésser humà, que fem el que podem i que res no és el que sembla.
Va rodar a Melilla i Madrid.
Hi ha un abans i un després d’aquest rodatge. Vaig veure una realitat molt dura que m’ha canviat profundament la manera de veure el món i de consumir. Com pot ser que girem l’esquena a aquesta desgràcia humana? M’ha trencat per dins. Veure aquelles tanques que esquincen els cossos que les salten, o els portadors de la frontera, purs animals de càrrega. Hem de tenir una mica de consciència. Ser conscients que som contradictoris ja és un pas.
A La ofrenda viu un infern.
És purament emocional. Es basa en un triangle amorós. La Violeta és psiquiatra, amb una vida familiar aparentment feliç, però amb un dolor del passat no curat. Tracta de com afrontar la culpa, el perdó. L’amor no resolt. Viu a l’infern d’aquells llocs no coneguts perquè no hi hem posat llum.
I quin és l’infern de l’Anna?
De vegades el meu excés de sensibilitat em porta al patiment. Però faig treball personal per coneixe’m.
Practica ioga i medita.
M’encanta posar-me del revés, fer verticals, ponts... Quan era petita volia fer gimnàstica esportiva. Necessito molt la part física. I en aquests moments necessito ballar.
Ha ballat molt?
Tant com he pogut. És un moment complicat en què cal intentar estar bé amb un mateix i amb els altres. Cal fer molt treball personal per donar amor.
El seu personatge, la guàrdia civil Nagore, diu que enamorar-se és una qüestió de fe.
Com més grans som, més fe hem de tenir en l’enamorament. El meu terapeuta diu “enamora-miento”. És molt fàcil que ens enganyem, i per això hem d’anar a poc a poc per conèixer qui tenim davant, més que projectar el que ens encantaria veure. És difícil, però intento anar a poc a poc i escoltar l’altre i a mi mateixa.
Quines són les seves aficions? Perdre’m pel bosc, i, si vaig sola, millor; nedar al mar; quedar amb els amics... La fotografia m’apassiona, i he tornat a l’analògica.
També escriu.
Sí, ara sobre una experiència dura que vaig tenir amb 7 anys. M’està
Espera il·lusionada la projecció a Màlaga d’‘A este lado del mundo’ (D. Trueba) i ‘La ofrenda’ (V. Durall), els seus primers films com a protagonista
ajudant molt, i, si pogués servir per a altres persones, seria meravellós.
La seva màxima virtut? L’escolta.
I el seu pitjor defecte?
La precipitació a l’acció.
De què es penedeix?
Em penedeixo més del que no he fet, però sí que de vegades he estat impulsiva i m’he ficat en un embolic, sobretot en els temes emocionals.
Què la repel·leix?
Ara mateix no em venen gens de gust els que s’asseuen a criticar o a jutjar. No puc amb les idees preconcebudes, ni amb l’excés de soroll, ni amb l’excés d’informació. També em repel·leixen les xarxes socials.
Quins projectes té?
Començo el monòleg Una galaxia de luciérnagas, per al Temporada Alta, a Girona, a l’octubre. Parla del privilegi.
Hi ha alguna cosa que encara no s’ha atrevit a fer i que desitja molt?
Agafar-me un any i fer la volta al món. I saltar en paracaigudes. I, a la feina, agafar alguns directors i dirlos directament: “Vull treballar amb tu”.
A qui l’hi vol dir?
Em fa vergonya, però em ve molt de gust Carlos Márques-Marcet. M’agraden les històries que explica i des d’on les explica.