Cultura amb ADN Barcelona
mitè d’empresa d’una important caixa, i als noranta es distingeix per una singular programació de films arribats de l’Àfrica subsahariana. El 2010 se’l queden dos cinèfils, Isabelle Buron i Raphaël Vion, que inscriuen la sala a la CIP, xarxa de cinemes independents de París. Però els comptes tampoc no quadren, i l’abril del 2018 es fa última projecció.
Aquí també hi ha acció popular. Originals okupes, un grup de cinèfils continua il·legalment les projeccions (durant el confinament les imatges ballaven a la paret exterior del cinema) sota la divisa que “el dret és menys important que el futur de l’únic cinema associatiu de París”.
El 21 de setembre un jutge arbitrarà el desacord entre propietari i ocupants. A l’Ajuntament de París neguen tota intervenció fins al moment. “El dret de tempteig és una arma de pes –diu la nova adjunta a Cultura, Carine Rolland–; no podem invocar un dret diví. Fa falta un motiu d’interès general. Per exemple, la necessitat de preservar activitats culturals. En el cas d’un cinema com Le Clef, l’Ajuntament ha de demostrar que, sense ell, certs films no trobarien pantalla”. Argument
improbable a la ciutat d’Europa amb més nombre de sales.
En fi, entre els rescats teòrics el més complicat és el del Bataclan, símbol per la matança del novembre del 2015, d’actualitat per la recuperació de la porta pintada per Banksy (The sad young girl) el 2018, robada el 2019 i trobada per la policia italiana el juliol passat.
Com moltes altres sales, la del Bataclan és propietat d’un home de negocis, Arnaud Lagardère (Hachette, els Relay dels aeroports, el setmanari Paris Match), en una xarxa nacional que inclou, a París, el Folies Bergère i el Casino de París. Davant el futur incert –a causa del virus– dels espectacles massius, i les seves pròpies dificultats empresarials, Lagardère vol vendre la seva branca espectacles. Però en bloc. Associacions populars, incloent-n’hi una de víctimes de les matances, consideren que el Bataclan “és un cas a part, i hauria d’integrarse al seu projecte conservador”. L’arma decisiva pot ser una ordenança nacional, del 1945, que prohibeix tot canvi d’afectació d’una sala d’espectacles sense autorització del Ministeri de Cultura.
El Bataclan és més que una sala de concerts. Ja ho era abans de l’atemptat del 2015 per una sèrie d’enregistraments mítics, i des d’aleshores encara ho és més. Un dels lemes que es corejaven a la plaça de la République al cap de pocs dies de la matança era “Tornarem al Bataclan”, com va passar, un any després, amb un concert de Sting. La sala és, per tant, un símbol de la resistència dels parisencs a veure alterada la seva forma de vida per culpa de la intolerància. Per això té sentit que ara l’Ajuntament estudiï l’opció d’adquirir-lo, en cas que es vegi obligat a tancar per la pandèmia.
El Consistori ja intenta comprar la sala Bateau Lavoir Moderne, un safareig que apareix a La taverna, de Zola, i que després va ser teatre. Aquesta compra forma part d’una operació de rescat d’uns equipaments que afectarien greument el discurs cultural de la ciutat si desapareguessin. Es tacta d’una operació que convida altres ciutats del món a fer-se la mateixa pregunta: “Què estem disposats a fer per evitar que la Covid-19 acabi de sepultar els escassos testimonis de la identitat local que havien sobreviscut a la gentrificació i la desnaturalització dels centres històrics?”.
Barcelona ja havia desenvolupat polítiques com aquesta. El 2011, en plena crisi econòmica, l’Ajuntament de Jordi Hereu va adquirir el teatre Arnau per salvar-lo del picot. Anys després van ser els socialistes de Jaume Collboni els que van tancar l’adquisició del teatre Tantarantana, amb el mateix propòsit. Fins i tot van negociar una operació que provava d’assegurar la continuïtat del precari Molino.
Aquests mesos de pandèmia els dos socis de govern (BComú i PSC) han actuat sense complexos a l’hora d’injectar diners públics en la cultura, com s’ha vist en el Grec i en el llançament del bonus de consum cultural. I, de fet, s’ha parlat internament de la conveniència o no de rescatar equipaments.
Les últimes setmanes hi ha hagut reunions entre representants municipals i els responsables del Taller de Músics, una escola que té una importància estratègica per a l’ecosistema musical barceloní (d’aquí va sortir, entre d’altres, Rosalía) i per a la bona salut de Ciutat Vella. Són converses que estarien ben encarrilades i que tenen per objectiu que les institucions assumeixin un paper en la gestió del Taller i que garanteixin, així, la seva continuïtat. Més endavant podria sumar-s’hi la Diputació.
L’aposta parisenca té riscos, i requereix una inversió molt difícil d’abordar en moments de tanta emergència social. Sempre serà polèmica, a més a més, la decisió de rescatar una sala i no una altra.
Però aprofitar la pandèmia per reconduir unes ciutats que se’ns havien escapat de les mans per culpa del turisme de masses i de l’especulació significa precisament això: desxifrar l’ADN de la ciutat i, si es conclou que aquest últim té un marcat biaix cultural, garantir que perviuen els trets que el sustenten. Ni tan sols els ultraliberals més recalcitrants posen en dubte aquests dies que els diners públics han de servir per salvar el que valgui la pena preservar del nostre món d’ahir.
Davant el futur incert dels espectacles massius, el propietari del Bataclan vendria les seves sales, però en bloc
Una ciutat que presumeix de la seva vocació cultural ha d’intentar salvar els símbols que sustenten aquest discurs