Cuca McGuffin
Els estius de la meva infància, mentre els pares batallaven amb els peus suats de les clientes que trepitjaven la sabateria de la plaça de Virrei Amat, l’àvia Paula batallava amb les meves pors de nen de pis a l’estiueig silvestre de Matadepera. Fins que no em vaig fer gran i me’n vaig emancipar pedalant una bicicleta BH, l’àvia em portava cada tarda a un bosquet proper, a berenar a la fresca. Per arribar-hi havíem de travessar el camp llaurat de terra roja que a finals dels seixanta hi havia just darrere de l’edifici de l’ajuntament on, dècades després, Pep Guardiola es va casar amb Cristina Serra en una cerimònia exprés, gairebé d’incògnit. Un dia, just al final del camí que menava al bosquet, em va picar una abella. L’àvia va reaccionar amb decisió. Em va dir que em tragués la cuca i pixés sobre aquella terra argilosa. Després, va recollir un grapat d’aquella terra humitejada pel meu pixum amb un mocador de butxaca i me’l va esclafar al braç, just damunt de la picada, com un emplastre, mentre em deia que em quedés quiet una estona. Jo la vaig obeir esparverat. Em vaig quedar immòbil com una estàtua grega, amb la cuca fora, sense atrevir-me a moure una pestanya, fins a nova ordre. Des de llavors, sempre que em presenten alguna noia que es diu Cuca penso en els remeis casolans contra les picades d’abella. Ara, per fortuna, tinc un referent molt millor que els llibres de Txumari Alfaro, perquè Julià Guillamon ha publicat Les cuques (Anagrama), un llibre de memòries inclassificable que s’articula en els tres últims estius, tres estius durant els quals Guillamon no ha pogut anar a trepitjar el bosc com solia.
A cada capítol hi surt una bestiola, una cuca, amb el seu nom científic i algunes de les seves característiques descrites amb rigor d’entomòleg, fins al punt que el llibre conté un desplegable central a tot color amb unes precioses il·lustracions del centenar de papallones, formigues, escarabats, borinots, polls, mosques, cucs, paneroles, sabaters i altres cuques que poblen el text. Totes aquestes bestioles són un pretext per exercitar la memòria i parlar de la vida, sobretot després de l’ictus patit per la seva parella, la Cris, que ja havia abordat a Travessar la riera (Comanegra, 2018). L’interès per les bestioles és tan genuí com el que mostra en les seves columnes aquí sobre plantes, boscos i excursions, sovint relacionats amb el paper imprès i la lectura. En una de les moltes escenes d’Arbúcies, el seu fill Pau, de set anys, carreteja el volum 10 de la Història natural dels Països Catalans (Artròpodes I) i pel capítol desfilen altres manuals similars que acompanyen la seva infància feliç. Una frase descriu l’aproximació de Guillamon al coneixement: “Des que en sabíem el nom, vèiem més papallones”. Les cuques desprèn amor i va a fons en tot el que aborda. Vida i obra són indestriables en algú que no entén la lectura sense l’experiència i viceversa.
Les bestioles són un pretext per exercitar la memòria i parlar de la vida a fons, com tot el que aborda Guillamon