Un fort desig d’estiu
‘Vestida de corto’, de Marie Gauthier, va obtenir el Goncourt a primera novel·la
Es estiu. En Félix, un noi de 14 anys, s’instal·la en una casa al camp mentre fa d’aprenent de peó caminer. S’allotja a la casa del cap, on també viu la filla d’aquest últim, la Gil, dos anys més gran, que exercirà sobre ell una poderosa fascinació. Aquest és l’eix sobre el qual Marie Gauthier ha construït Vestida de corto (Nórdica), premi Goncourt a la primera novel·la, que arriba ara a Espanya amb l’aval dels encesos elogis que li va dedicar Bernard Pivot. Els llibreters espanyols agrupats a CEGAL l’acaben de destacar com a llibre de l’estiu.
“L’adolescència és un territori que em fascina –afirma l’autora, en conversa telefònica–. Els dos personatges s’alliberen a si mateixos. Jo veig l’adolescència com un lloc privilegiat en què un decideix qui vol ser i amb el desig experimentant la seva màxima intensitat i importància. Els adults no hi apareixen gaire”.
Ella surt a treballar “i desapareix amb homes grans”. Ell es passa el dia esperant “una mirada, un somriure, alguna cosa que l’alimenti”. A poc a poc, s’aniran coneixent.
Es podria parlar de mininovel·la de creixement (són 114 pàgines), ja que assistim a una metamorfosi cap a l’edat adulta. L’erotisme d’en Félix és proper a la innocència. “Ella està més emancipada”, assenyala l’autora, que veu la Gil com un àngel en un lloc inhòspit. “Davant aquest entorn provincial que detura la vida, ella és la llum, té ganes de trencar les cotilles, de tenir una vida més gran que les altres. Encarna la llibertat i la sensualitat”.
Els personatges suen. “El clima és bàsic, un altre personatge, que determina tota la narració i imprimeix un ritme lent. El sol impacta en el cos dels personatges, que justament se l’estan descobrint”.
Hi ha moltes novel·les d’amor al camp i no tantes en supermercats. “És un espai modern, que apareix molt en els poemes de Houellebecq. La Gil hi treballa”. L’ordre i la netedat del lloc “evoquen els rituals quotidians, que donen ordre a l’existència”.
No hi veiem ni internet ni telèfons mòbils, es llegeixen revistes eròtiques de paper... Malgrat que no està datat, tot apunta als anys vuitanta o noranta. “Correspon a la meva joventut, a la meva sensibilitat, més aviat els noranta. Però, fins i tot amb internet, el tedi del camp no ha variat gaire”. Justament el més autobiogràfic “és el lloc, aquesta sensació de punt perdut en l’univers, un lloc on és molt difícil que s’expressi el desig”.
A la Gil li agrada que en Félix li llegeixi. Hi ha un poder amorós de les paraules? “Sí, creen mons, anomenen i magnifiquen les experiències. Ella és la pulsió vital; ell, l’amor idealitzat, el literari. Mostro que és possible un llenguatge culte, íntim, creatiu i transformador per parlar de sexe. Ell se sent atret per la part més carnal d’ella, i al revés”.
Aparcada la seva carrera d’actriu, revela que el títol ve d’una faula de La Fontaine que “reflecteix l’esperit del llibre: una jove somniadora avança ràpidament, plena d’energia. De sobte, torna a la realitat brutal. Potser els somnis són massa grans per a nosaltres”.