El malson de Varane
Castigat per dues errades del central francès, el Madrid sempre va anar al darrere
El Madrid no en va fer prou amb el bon moment de Benzema ni amb la gran aturada de Courtois. L’equip blanc ho tenia molt difícil, però el que ni Zidane ni ningú no podia sospitar és que al Madrid el condemnarien dos errors gravíssims de Varane, un jugador habitualment fiable però que en el seu pitjor partit de blanc va regalar dos gols al City que van certificar l’eliminació de l’equip espanyol.
El Madrid surt per segon any consecutiu de la Champions als vuitens de final per posar fi a aquesta temporada tan estranya en què li queda el consol, que no és poc, d’haver aixecat la Lliga.
L’eliminació, força previsible tal com va anar el partit d’anada fa ni més ni menys que cinc mesos, és el primer revés en aquesta competició per a Zidane, en què només coneixia victòries.
L’absència de Sergio Ramos es va demostrar com una rèmora insuperable per al Madrid. L’equip blanc, que no havia guanyat cap dels últims cinc partits de Champions sense el central sevillà, va tornar a evidenciar com troba a faltar el seu capità.
Al cap de pocs minuts, Varane, se suposava que el seu central més fiable a l’Etihad, es va deixar robar la pilota dins l’àrea com un principiant davant Gabriel Jesus, que només va haver d’aprofitar el regal per cedir-lo a Sterling, que va afusellar Courtois davant l’estupefacció de Varane, que s’exclamava. Varane, l’home que a la roda de premsa de la vigília havia dit que “el millor del meu rendiment ha d’arribar”.
En la seva nit més negra, Varane va completar la seva desastrosa actuació al 68 amb una cessió a Courtois que en realitat va ser una assistència a Gabriel Jesus, que va marcar el 2-1 a plaer i va retallar de soca-rel les opcions del Madrid de portar el partit a la pròrroga.
La primera errada de Varane va condicionar tot el partit. La segona el va matar. El City ja va poder liquidar l’eliminatòria en aquell primer quart d’hora, però el Madrid es va veure viu sense merèixer-s’ho. De Zidane es pot dir que va morir amb el seu estil. Va jugar amb un 4-3-3 amb dos extrems molt oberts: Hazard i Rodrygo. Això del jove brasiler va ser una aposta personal del tècnic francès, perquè no va acabar gens bé la Lliga. El problema és que jugar amb només tres migcampistes davant un equip com el de Guardiola que fa de la possessió una declaració de principis va obligar el Madrid a moure’s en inferioritat al centre del camp tota l’estona.
Tampoc no era senzill apostar per Hazard, la contribució del qual a l’equip després de l’aturada havia estat mínima. El belga va tenir algun llampec de qualitat al primer temps, com ara un gran control, però en cap moment va ser aquell jugador desequilibrant del Chelsea que encara no s’ha vist al Madrid.
L’equip blanc, que estrenava l’equipament rosa que serà el segon la temporada que ve, tampoc no va ser mai aquell equip valent i determinat obligat a remuntar. En cap moment va dominar l’eliminatòria i van ser molt escassos els minuts que se’l veia amb poder per igualar l’eliminatòria, sempre força més propicia que el City hi donés la cop de gràcia.
El Madrid va acabar sense cap mena d’energia, sense punch i amb el seu jugador més alegre, Vinícius, a la banqueta.
UNA DEFENSA DE PLASTILINA Sense Ramos, sancionat, el Madrid va patir tota mena de rematades i Courtois va evitar la golejada
ESQUEMA DESAFORTUNAT El 4-3-3 de Zidane va fer que el Madrid sempre estigués en inferioritat al mig del camp