Quatre partits
Només són quatre partits. I aquest equip, si s’ho proposa i està inspirat, pot guanyar qualsevol rival”. Potser això, dit així, exactament, no ho ha dit ningú. Però, si fa no fa, també ho deu haver dit o pensat tothom que, resignadament, volia recuperar la connexió amb el Barça, ara que entrem en la fase final de la Lliga de Campions, en aquest any tan trist, de contenció profilàctica i racionament emocional, a causa del mal joc, la pandèmia i les espifiades dels nostres venerables administradors…
Són les coses que ens diem per seguir creient en nosaltres mateixos, quan sembla que ningú més hi creu, i que tot s’ensorra al nostre voltant. “Només quatre partits”. Sempre m’ha agradat parar l’orella sobre aquesta mena de missatges d’ànim. Els atorguem una eficàcia variable, retrospectivament, segons el resultat final. Com les fórmules sintètiques de l’autoajuda, tan pròximes a l’eslògan publicitari, des del cèlebre “Just do it” (Només fes-ho) de Nike fins al més discret “Impossible is nothing” (Impossible no és res) d’Adidas, semblen estrictament creats per a les situacions extremes, en què aturar-se a pensar ja és com una derrota. Quan encara et falta un tram per arribar a casa, per exemple, i t’has excedit amb el dinar… Em fascinen, crec, per aquesta desconfiança, per aquest vertigen colossal que manifesten envers el vagareig mental dels badocs, o contra la indefinició i el dubte, practicats amb la desídia de qui passa l’estona sense solta ni volta, i que, ai las, jo considero com un pas previ i fonamental per emprendre qualsevol cosa que de veritat valgui la pena.
L’esport, i el Barça concretament, té una gran tradició de frases encoratjadores,
L’esport, i el Barça concretament, té una gran tradició de frases encoratjadores
penjades a les parets dels vestidors, proferides en rodes de premsa o adoptades com a crits de guerra pels jugadors. Helenio Herrera en tenia de magnífiques, creades per ell mateix o manllevades d’altres autors. M’agrada molt aquella que deia “Caminar lentament cansa”. O aquella altra: “Res és difícil. N’hi ha prou amb començar”. Per això em va sorprendre la vulgaritat d’aquell insípid “Uno, dos, tres, Barça!” amb què s’animava la plantilla del primer equip, en rotllana, abans dels partits de l’era Valverde, a la sèrie documental Matchday.
“L’últim ball”, o The Last Dance, amb què els Chicago Bulls van conjurar-se per tancar una època gloriosa, comparteix amb el “salid y disfrutad” de la primera Copa d’Europa del Barça una reivindicació del plaer, de l’estil, del gest, com a element central d’una manera d’entendre l’esport i la vida. Quatre partits? “Quatre minuts”, és el que diem quan fa estona que ens esperen i ja hem admès que arribem tard. Em temo que ja ningú es recorda de ballar.