“Els polítics ara s’amaguen al darrere dels metges”
Víctor Montori, metge a la Clínica Mayo; autor de ‘La rebelión de los pacientes’
Tinc 50 anys: l’experiència et fa humil. Vaig néixer a Lima, però he fet tota la meva carrera a la Clínica Mayo de Rochester. Cada cop crec més en la medicina que creu que curar-se és cosa de dos. Curar és difícil si el sistema públic converteix el pacient en un destorb i el privat en un negoci
La medicina és una ciència o una tècnica? Ara en la pandèmia els polítics posen un micro als científics perquè expliquin a la gent el que està passant...
Li sembla bé?
Els polítics s’estan amagant així al darrere dels científics per no pagar el cost electoral de cada error, perquè, en efecte, la medicina no és una ciència exacta.
I alguns científics ja són pop stars? Però no poden substituir els polítics en la presa de decisions. Poden i han d’informar fins al límit del que sap la ciència.
De vegades sembla que no és tant. Diguem que el científic només està obligat a informar del que sap i a reconèixer el que no sap davant el públic. Però ni la ciència ni la medicina no poden decidir pels polítics el que ha de fer un govern o una societat o per tu el que has de fer com a pacient. Així que la decisió no és de la ciència.
Aleshores, com s’ha de decidir?
Ajudes el pacient quan reconeixes els teus límits com a metge o com a científic. Només llavors el pacient comença a assumir que les decisions també són seves. I és que la resposta a una malaltia és un procés de codisseny i coproducció del tractament entre el pacient i el metge.
Què ha canviat la pandèmia? L’austeritat que s’ha aplicat a alguns sistemes sanitaris europeus és com la privatització de la medicina que divideix els ciutadans americans de forma injusta i perjudicial per a tots.
No són sistemes gaire diferents?
Als EUA hi ha molts agents que intenten lucrar-se de la relació metge-pacient: companyies d’assegurances, farmacèutiques, grans cadenes hospitalàries, laboratoris...
I els metges als EUA cobren més.
Però estan molt frustrats, perquè tots aquests agents a la recerca de lucre no deixen arribar al final els recursos als pacients.
La pandèmia ha empitjorat o ha millorat el sistema?
Ha posat en evidència que el que necessitem en una pandèmia no són luxosos i avançats hospitals individualitzats, sinó el tipus d’assistència primària generalitzada que hi ha als millors països no tan pròspers: campanyes de vacunació, campanyes educatives, xarxes de suport i solidaritat amb els més desfavorits, xarxes de vigilància epidemiològica...
Per què no els tenim a punt aquí?
Els tenen més ben afinats en aquells països en desenvolupament de l’Àfrica i Sud-amèrica, perquè encara proven de defensar-se de la tuberculosi i el còlera, per exemple, i inverteixen els seus recursos de forma més col·lectiva en comptes de pensar en el pacient d’un en un.
Què és el pitjor de la relació metge-pacient a Europa i als EUA?
En els pitjors sistemes europeus, el pacient, com que no paga a l’acte, sinó amb els seus impostos per l’assistència, acaba sent vist com un destorb. Als EUA la lluita acaba sent entre els metges, que volen cobrar, i els pagadors, les companyies d’assegurances que volen pagar el mínim pels serveis que han assegurat al pacient.
No és millor veure el pacient com un client que com una nosa?
Que sigui un client als EUA és una il·lusió, perquè en realitat la llibertat d’elecció de metge del pacient està reduïda al quadre que li ofereix la seva assegurança privada que, sovint, forma part del sou amb què el paga el seu patró.
Com serà el futur?
Hi ha dues medicines: la que pot curar i la que només pot ensenyar el pacient a gestionar el seu problema. I cada cop més tindrem més malalts de la segona. Una persona en la meitat de la seva vida ja té una malaltia crònica; als 60, solen tenir-ne dues, i als 80 se’n tenen tres de mitjana.
No és aquest el gran repte per a la investigació mèdica i no tant la longevitat?
És també el gran repte per al finançament de la salut, perquè cal generar tractaments que no aconsegueixin només allargar una vida que amb prou feines mereix ser viscuda.
Vostè al seu llibre parla d’un pacient crònic gras... No es curaria amb dieta?
No només. Hi ha molts pacients per als quals el treball a distància ha significat frustració, avorriment... I engreixar-se.
Esmenta el cas d’una senyora que va voler engreixar-se per no ser assetjada.
En aquest cas, la malalta és la societat.
Li va explicar el seu problema?
El primer que vaig aprendre com a metge és a no jutjar el pacient; només servir i ajudar.
Què cal arreglar en el sistema ja?
En cada país, canvia el problema. Als EUA és que l’avarícia desvirtua la teràpia. Sovint, en comptes d’una cura senzilla i natural, el sistema acumula incentius per fer més proves, més laboratori, més anàlisis... Més medicació.
I de vegades cura menys que més?
Si reduïm el pacient a una font d’ingressos o a una nosa, jo no vull ser metge ni aniré content a treballar.