La vida sense turistes dels aeroports catalans
Escocesos, gal·lesos i irlandesos tenen clara la seva identitat; els anglesos no
Algú nascut a Glasgow és i se sent escocès, en més o menys mesura britànic, pot ser partidari de la independència o de la Unió i té un passaport del Regne Unit; algú nascut a Belfast és i se sent irlandès, pot ser partidari o contrari a la reunificació de l’illa i tenir passaport del Regne Unit, de la República d’Irlanda, o tots dos, si ho vol; algú nascut a Cardiff és i se sent gal·lès, en més o menys mesura britànic, pot ser sobiranista o unionista i viatja amb un passaport del Regne Unit. I algú nascut a Londres, Manchester, Liverpool, Southampton, Newcastle o Bristol?
Algú nascut a Londres, Manchester, Liverpool, Southampton, Newcastle o Bristol té un embolic mental considerable sobre la seva identitat. Així com l’actitud envers la independència o la reunificació constitueix una clara marca identitària per a un gal·lès, un escocès o un nord-irlandès, Anglaterra és una entitat confusa. És un país i un territori, però no un Estat, i menys un Estat sobirà, sense una realitat o espai polític concrets. No disposa d’institucions pròpies ni d’un parlament (el de Westminster és de tot el Regne Unit), un sistema legal, un passaport, un idioma o referències culturals que la distingeixin dels seus veïns.
Per complicar encara més la confusió identitària, sobretot després del Brexit, l’extrema dreta s’ha apoderat en bona part del concepte del que és anglès i de la noció d’Inger-land (com pronuncien la paraula England). La bandera de Sant Jordi (blanca amb una creu vermella) oneja a les manifestacions neofeixistes, antieuropees, antifeministes, antimusulmanes i contràries al moviment #MeToo o Black Lives Matter, i també dels hooligans que donen suport a la seva selecció de futbol, i en general de tots aquells nostàlgics de l’Imperi que se senten menystinguts per l’Estat, odien les elits intel·lectuals, i pensen que els immigrants es queden amb el que és seu.
L’alternativa és defensar la identitat anglesa com a un sinònim de diversitat, cosmopolitisme, multinacionalisme, tolerància i democràcia, com un concepte progressista. Es tracta, però, d’una batalla dura, perquè aquests valors positius no són exclusivament anglesos sinó en tot cas britànics, atès que defineixen el mateix a Anglaterra que a Gal·les o Escòcia. En canvi, els valors negatius, aquesta associació amb el populisme, sí que ho són.
La teoria de l’historiador Benedict Anderson és que tots els països són “comunitats imaginàries” que al llarg del temps desenvolupen la seva pròpia narrativa (més o menys fictícia) partint d’experiències compartides i una sensació de pertinença. En el cas d’Anglaterra es
HISTÒRIA Anglaterra és un país i un territori, però no un Estat sobirà des de fa almenys tres segles
SENTIMENT Un de cada deu habitants de Londres se sent avergonyit de ser “anglès”
POLÍTICA L’extrema dreta s’ha apoderat de la bandera de Sant Jordi i la identitat anglesa
tracta d’un objectiu complicat, ja que no és un Estat nació o una nació autònoma des de fa almenys tres segles llargs, quan es va signar l’Acta de la Unió amb Escòcia el 1707; els seus 57 milions d’habitants de múltiples ètnies i orígens tenen molt poc a veure amb els cinc milions que hi havia llavors i la seva identitat ha estat absorbida per la britànica des de la creació del Regne Unit. Churchill era anglès, però sobretot britànic. L’Imperi era britànic. L’idioma de Shakespeare és universal. Anglesa és només la selecció de futbol.
Una enquesta d’aquesta mateixa setmana duta a terme per Panelbase suggereix que gairebé la meitat dels votants anglesos (un 49%) són partidaris de la independència d’Anglaterra i de la seva separació política d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord (els integrants restants del Regne Unit). I això sense que
cap partit faci campanya en aquesta direcció. Entre els que van votar per Boris Johnson a les eleccions de l’any passat el percentatge de sobiranistes anglesos s’eleva fins a un 52,5%, i entre els seguidors laboristes arriba a un 51,5%.
La paradoxa és que Anglaterra és clarament el país més fort i més ric de la Unió, encara que no tingui les seves pròpies institucions i pateixi un embolic mental en termes identitaris, i en aquest sentit escocesos i gal·lesos senten cap a ella un ressentiment considerable. Des de la perspectiva sobiranista, a més a més, és qui s’oposa políticament a la independència dels altres, encara que la meitat vulguin la seva.
Aquest ressentiment funciona en totes dues direccions, ja que una
PESSIMISME Escocesos, irlandesos i gal·lesos creuen que el futur serà millor; els anglesos, que serà pitjor
RESSENTIMENT Anglaterra es queixa que Escòcia està subvencionada i percep més beneficis
quarta part dels anglesos consideren que els seus interessos haurien de tenir prioritat sobre els de la resta de països que integren la Unió, i una majoria considerable estan convençuts que Escòcia i el País de Gal·les estan subvencionats per Anglaterra i que perceben més que ells de l’Estat central, els recursos del qual són repartits territorialment d’acord a un complex mecanisme conegut com la fórmula Barnett.
Tothom, a tot arreu, té múltiples identitats (barri, poble, ciutat, país, equip de futbol...), i dins de la mateixa Anglaterra també hi ha moviments secessionistes molt minoritaris a Yorkshire o Cornualla, en el marc d’un desig generalitzat de més autonomia regional. Però si als anglesos se’ls pregunta quin és la seva, un 80% diuen que s’identifiquen molt fortament amb Anglaterra i un 82% que molt fortament amb Gran Bretanya (que estrictament no és un Estat ni un país, sinó una massa de terra i un concepte geogràfic, la més gran de les illes Britàniques, per bé que apoderat culturalment i políticament per nocions com l’Imperi britànic).
El que això vol dir és que les identitats anglesa i britànica estan entrellaçades, i els que se senten orgullosos de ser anglesos tendeixen a ser de més edat, blancs, partidaris de la sortida de la Unió Europea, conservadors, menys educats, contraris a la immigració i habitants del camp o de ciutats petites, i els que se senten orgullosos de ser britànics tendeixen a ser més joves, europeistes, cosmopolites i multiculturals, favorables a la immigració, amb educació universitària i habitants de les grans ciutats.
Els que es defineixen a si mateixos primàriament com a anglesos admiren la història del país, estan enamorats de la seva naturalesa, tenen una noció bucòlica i preindustrial d’Anglaterra, enyoren l’Imperi, es consideren conservadors, tradicionalistes i virtuosos i diuen que les coses abans eren millor. En canvi, els que es defineixen principalment com a britànics (i també els nord-irlandesos, escocesos i gal·lesos) són més optimistes, valoren valors com la tolerància i la cordialitat i estimen que el millor ha de venir. Un de cada deu habitants de Londres, Manchester i Liverpool se sent avergonyit de ser anglès (per les connotacions que això té d’ultradreta, arrogància i sentit de superioritat).
La identitat nacional està influïda per l’idioma, la cultura, la història i la política. Els que es veuen a si mateixos més anglesos que britànics són victimistes, pensen que han sortit perdent amb la globalització i els canvis econòmics, culturals i demogràfics dels últims anys, que els estrangers els treuen la feina i que la Unió Europea era una llosa de la qual era millor lliurar-se. Els que es veuen més britànics són més urbanites, es troben més còmodes en el món actual i gaudeixen (o gaudien abans de la pandèmia) de la possibilitat de viatjar per un continent sense fronteres.
La concessió de l’autonomia a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord els ha permès reimaginar-se com a entitats polítiques i nacions del segle XXI, i en molts casos somiar amb la independència o la reunificació. Per contra, Anglaterra, que va desaparèixer com a nació sobirana abans que s’inventés la locomotora de vapor i conviu amb els seus mites de grandesa, no disposa d’institucions que la diferenciïn de la resta de la Gran Bretanya (l’illa, per bé que a la pràctica el concepte va més enllà) i del Regne Unit (l’Estat), que l’engoleixen. Lluita perquè la seva identitat no sigui robada completament pel victimisme de l’extrema dreta i una noció ultraconservadora del patriotisme. No sap si existeix o no. Ser o no ser.