Adeu al bisbe profeta
Mor Pere Casaldàliga, als 92 anys, al Brasil després de tota una vida dedicada als més desfavorits
El bisbe Casaldàliga va morir ahir al Brasil als 92 anys després d’una vida de defensa carismàtica dels més necessitats.
Ha mort un mite. Pere Casaldàliga era considerat un profeta, una veu universal de denúncia dels abusos del poder i de les injustícies. Després de diversos problemes respiratoris agreujats pel parkinson, el claretià i bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia va morir aquest dissabte al matí, als 92 anys, al Brasil. Dimarts va ser traslladat de Sâo Félix a Batatais, però no va respondre al tractament.
Com es va forjar el mite de Pere Casaldàliga? Nascut a Balsareny el 1928, ell mateix explicà que la seva vocació va quedar marcada per la
“Les meves causes valen més que la meva vida” és la frase que sintetitza en què es va convertir el bisbe als setanta
persecució religiosa del 1936. Amb menys de deu anys va conèixer què era una església perseguida i autèntica: “Un ha obert els ulls a la fe i ha crescut en una vocació envoltat de sang de màrtirs. Després he entès millor fins a quin punt la conflictivitat ha de formar part essencial de l’Església i de la vida de Jesucrist”. Encara no sabia que anys després ell mateix seria amenaçat de mort per defensar els drets dels indígenes de l’Amazònia brasilera. Des de molt jove es forma als claretians i el 1945 ingressa definitivament en aquesta congregació religiosa missionera.
Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid són de les primeres destinacions. Les seves inquietuds revolucionàries són evidents i el seu carisma i dots literàries el fan un líder. En els barris de barraques de Sabadell es converteix en un personatge incòmode pel règim fent de portaveu dels drets dels obrers.
Finalment arriba el moment definitiu de la seva vida. Els claretians li proposen fundar una missió al Mato Grosso. Enmig de l’Amazònia, tal com explicava. És el 1968. Estem en plena ebullició dels moviments revolucionaris a Llatinoamèrica i en l’etapa més violenta de la dictadura militar a Brasil. També el món eclesial està marcat per l’obertura del Concili Vaticà II i per l’eclosió de la Teologia de l’Alliberament.
Definitivament Casaldàliga es posa al costat dels més febles: les comunitats indígenes i els moviments camperols que defensen la propietat de les seves terres explotades per latifundistes. Ho fa creant comunitats i fomentant l’organització i la formació dels camperols perquè siguin ells mateixos qui defensin els seus drets. Crear una parròquia o formar un grup de catequistes és, per Casaldàliga, una missió apostòlica indestriable de la missió social i comunitària.
Dos anys després d’arribar al Brasil, aconsegueix del “no res” crear una xarxa eclesial i es crea la prelatura de Sâo Félix do Araguaia. El 1971, Pau VI el nomena primer bisbe d’aquesta demarcació. Casaldàliga no volia ser bisbe, però ho va acceptar perquè era el que van decidir conjuntament amb les comunitats que formaven la nova prelatura.
Com a bisbe, Casaldàliga té un nou altaveu. Es converteix en un referent per la lluita per la terra a tot el Brasil. Tothom coneixia Dom Pedro. També articula la defensa dels camperols a través de diversos moviments eclesials de tot l’Amazònia, com el Consell Indigenista Missioner
i la Comissió Pastoral de la Terra. Això el va convertir definitivament en un personatge incòmode per a latifundistes i paramilitars.
Pere Casadàliga també és víctima de la violència estructural del país. El 1976 un policia mata davant seu el jesuïta João Bosco Penido. Tothom està convençut que creia que disparava a Casaldàliga. Fins al final de la seva vida va rebre amenaces de mort. “Les meves causes valen més que la meva vida”, és la frase més coneguda de Casaldàliga, que sintetitza en què es converteix a partir dels anys setanta. Malgrat les desavinences amb l’Església, jeràrquica també va tenir el suport de la Santa Seu en els moments més durs. “Qui toca Pere [Casaldàliga], toca Pau [VI]”, va dir el papa per intentar protegir-lo. El final de la dictadura militar li va comportar rebre tota mena de reconeixement arreu del Brasil. Tota la premsa del país s’ha fet ressò de la seva mort.
“Després de la sang, la paraula és el ‘poder’ més gran que existeix”. Va aconseguir estendre aquesta paraula de denúncia a través dels seus llibres i poemes a tot l’àmbit Llatinomericà. Les editorials catòliques van contribuir a difondre el seu pensament. A Catalunya aquesta projecció encara ha estat més forta perquè sempre hi ha hagut un estret contacte amb els familiars, amics i amb la comunitat claretiana. “Encara avui respiro en català”, és el títol d’uns dels seus llibres més coneguts juntament amb Pere Llibertat.
Pere Casaldàliga ha estat 75 anys claretià i 34 anys bisbe de Sâo Félix fins la seva jubilació el 2005. El 2012 el parkinson va començar a apagar la seva veu física, però ha continuat sent un referent dels sectors cristians més progressistes i dels agnòstics que combreguen amb les seves causes. Fins i tot el sectors més allunyats de la seva visió eclesial li reconeixen el testimoni, coherència i la mirada teològica feta des dels més pobres de la terra.