Wout van Aert
Ciclista
El belga Wout van Aert (25 anys) es va imposar ahir en una de les grans clàssiques, la Milà-Sanremo, després de ser el millor en un recorregut de més de 300 quilòmetres. Van Aert ja havia guanyat fa uns dies la Strade-Bianche. /
Eddy Merckx va guanyar la MilàSanremo set vegades. Després dels rècords del Caníbal va arribar la llarga espera per a Bèlgica, que no regna a París des del 1976 amb Van Impe i que no guanya una gran volta des del Giro del 1978 (De Muynck). Tot i això, ara els aficionats d’aquell país es freguen les mans davant l’arribada de Remco Evenepoel, que debutarà aquest any a la Corsa Rosa, i Wout van Aert, que va recuperar la glòria de la classicissima.
21 anys després que Andrei Tchmil guanyés en la via Roma de Sanremo, un belga va guanyar l’anomenat Mundial de Primavera,
encara que es corregués a l’agost. No ho va poder aconseguir ni tan sols Boonen, frustrat per Freire. L’any passat, Naesen hi va estar a prop però va topar amb un intractable Alaphilippe.
Ahir va ser el seu dia. No amb Gilbert (Lotto). La Sanremo és l’únic dels cinc monuments que li falta al veterà, que també va ser campió del món. Però una vegada més, amb 38 anys, es va estavellar amb la realitat i només va poder ser novè, dues places darrere d’un meritori Alex Aranburu.
Wout van Aert els va venjar tots. El que passa és que els dos ciclistes més en forma del moment són compatriotes. Mentre Evenepoel guanya cada ronda d’una setmana en què participa (la Volta a Polònia serà la pròxima després d’aconseguir el liderat ahir), Van Aert s’exhibeix en les curses d’un dia i als 25 anys ja té el seu primer monument.
Van Aert aprèn molt de pressa. Mira un any i el següent ja domina la cursa, per històrica que sigui. Li va passar a la Strade Bianche, en què va ser tercer el 2018 i el 2019, i la setmana passada es va coronar a Il Campo de Siena. Ahir ho va tornar a fer amb la que sol ser la prova més imprevisible. Sisè l’any passat, superat per Alaphilippe i d’altres, aquesta vegada va aixecar els braços davant del francès del Deceuninck, que es va quedar a mitja bicicleta de repetir. El seu problema és que va arribar amb Van Aert, que perd un cop però no oblida. Es va soldar a la roda del dorsal 1 en l’atac al Poggio i el va batre a l’esprint.