Boiko Boríssov
Primer ministre búlgar
Bulgària continua molt allunyada dels estàndards econòmics i socials de la Unió Europea tretze anys després del seu ingrés i creix el descontentament per la mala gestió del Govern de dretes que presideix Boiko Boríssov.
Viatjar en transport públic pels Balcans és un símbol de l’aventura, la mística, i el surrealisme que impregnen aquesta regió i que tant atreuen periodistes, amants de la història i gurmets dels viatges.
Ho vaig descobrir fa sis anys, quan vivia a Bulgària i em vaig haver de desplaçar per feina de Sofia a Sarajevo. Escapava per uns dies del laberint polític búlgar per reportar les protestes que s’havien desencadenat a Bòsnia. Vaig trigar gairebé quinze hores a recórrer els tot just 600 quilòmetres que separen les dues capitals. Un transbord, tres fronteres, desenes de parades i centenars de quilòmetres per carreteres estretes, sinuoses i abruptes.
Fa menys d’un mes em va tocar fer el mateix trajecte, però en sentit contrari. Em trobava a Sarajevo editant un reportatge quan em vaig assabentar que havien cancel·lat gairebé totes les rutes internacionals en autobús i avió a causa del repunt de contagis per la Covid-19. Tenia dues opcions si volia tornar a Espanya: la primera, anar amb autobús fins a Trebinje, a prop de Croàcia, travessar la frontera a peu i agafar un taxi o caminar deu quilòmetres fins a Dubrovnik.
La segona consistia a creuar la frontera amb Sèrbia, recórrer d’oest a est el país fins a arribar a la frontera amb Bulgària i d’allà seixanta quilòmetres més fins a Sofia.
El més lògic hauria estat optar per l’opció de Dubrovnik, més ràpida i assequible. Tot i això, feia més d’una setmana que per les xarxes socials es feia ressò de l’esclat de multitudinàries protestes a les ciutats principals de Bulgària contra el govern de dretes del primer ministre Boiko Boríssov. Com ja va passar el 2014, una marea popular havia pres el centre de Sofia. Pel que escoltava i llegia, semblava que, altre cop, una cosa nova estava brollant i molts m’expressaven la seva convicció d’estar a un pas de fer història. I encara que als Balcans un pas pugui significar una distància molt llarga –més encara en temps de pandèmia– em vaig decantar per viatjar a Sofia.
Vaig partir amb un microbús que cobria la ruta entre Sarajevo i la localitat sèrbia de Nis. El dia anterior vaig saber que la línia entre Nis i Sofia s’havia suspès, però va passar una cosa que set anys enrere hauria estat impensable: vaig trobar un BlaBlaCar que anava de Rijeka (Croàcia) a Sofia i passava per Nis a la mateixa hora que arribava el microbús. L’Ivan, el jove conductor croat, em va advertir que la seva hora d’arribada era aproximada i que, en venir jo de Bòsnia, l’enutjava el que ens pogués passar a la frontera. No les tenia totes amb mi, però, al final, de nit i amb gairebé quatre hores de retard, va aparèixer amb la seva nòvia búlgara.
Era de matinada quan vam arribar a la frontera. Podia palpar-se la tensió dins del cotxe. Temíem que, segons amb quins guàrdies topéssim, ens poguessin posar en quarantena. Per sort, tot va ser ràpid i vam passar sense problemes. Disset hores després, havia aconseguit entrar a Bulgària i, per tant, a la Unió Europea. Bòsnia i Bulgària –cavil·lava–, dos mons tan propers i alhora tan allunyats l’un de l’altre.
Unes hores més tard, el centre de Sofia es despertava espaiós i als seus carrers hi bufava un vent càlid i plàcid. En general, la ciutat és tranquil·la, no gaire sorollosa i una mica malenconiosa. Una de les poques excepcions aquell matí era la plaça de l’Assemblea Nacional, on més de tres-centes persones cridaven a l’uníson el seu principal lema: Ostavka! –Dimissió!–. Pel que veia i recordava, les protestes d’abans i les d’ara s’assemblen en la marcada component moral i estètica. La gent m’assegurava que, abans que res, “serveixen per dir que estem farts i que no podem més amb tota aquesta corrupció i descarada falta de moral en la política”.
Si fa sis anys la coalició entre el BSP (els socialistes) i el DPS (partit de la minoria turca i frontissa oficial del país) era el centre de les ires, en aquesta ocasió tenen un nom propi: Boiko Boríssov. Amb una sèrie d’escàndols i les seves ficades de pota en públic cada vegada més habituals, s’ha guanyat una imatge entre els més joves d’home antiquat, tosc i cínic que,de mica en mica, ha eclipsat aquella aurèola de líder fort i pacificador que durant dècades es va forjar entre els seus incondicionals, que no són més d’un terç de la meitat dels búlgars amb dret a vot (l’altra meitat no l’exerceix).
A les set de la tarda, a la Vitosha de vianants, una multitud de persones sense mascareta passejaven i ocupaven les terrasses amb un estil fresc i renovat, el mateix que a uns metres de distància milers de manifestants reclamaven a les institucions que els representen. Gent de totes les edats semblaven viure alienes a les jornades de protestes, qui sap si per desaprensió, ignorància o el desinterès que provoca la convicció que res no canvi
CERCLE
“De vegades tot em sembla el mateix joc amb diferents actors”
LÍMIT
“No podem més amb tota aquesta corrupció i descarada falta de moral en la política”
GEOGRAFIA
“Som un poble petit en un lloc geopolíticament incòmode”
arà i que, almenys, en aquells moments de lleure i consum hi ha les seves petites dosis de llibertat.
Tot just un quilòmetre més endavant, davant el Parlament, per fi se sentia el veritable ambient reivindicatiu de les protestes. La plaça era gairebé atapeïda de gent de totes les edats fent molt de soroll i portant banderes i enginyoses pancartes. “Entre cinc i sis mil persones”, calculava una càmera de la televisió búlgara. Passat un temps em vaig trobar amb la Tanya, una jove que hi anava amb el seu fill d’un any. “Avui ha vingut molta gent perquè demà es vota la moció de censura contra Boiko, però em temo que, si volem que ens tinguin en compte, hem de créixer en número i en intensitat. Hem de donar als mitjans l’acció que demanden”.
L’endemà, altre cop a la plaça de l’Assemblea Nacional, el nombre de policies doblava el de manifestants. La moció no havia prosperat i, després de l’anunci, molta gent va marxar decebuda. Abans de marxar jo també, em vaig parar a conversar amb en Yordan, un sexagenari d’aspecte jovial que es va exiliar a Suècia durant el comunisme i ara gaudeix nou mesos a l’any de la seva pensió a les illes Canàries. “Després de tants anys en l’ostracisme, aquest és un moment històric que hem d’aprofitar, el nostre mur de Berlín. Aquests corruptes que són allà dins –assenyalava amb ímpetu al Parlament– fan i diuen el que volen sense amagarse perquè es creuen invencibles. Però no ho són i hem de fer que caiguin. El problema és que –comentava afligit poc després– no estic segur que els búlgars ens mereixem la llibertat. Aquí hi hauria d’haver un milió de persones i no arribem a dues-centes. La llibertat no és una cosa que et regalen; s’ha de conquerir”.
A la tarda vaig decidir assistir a una protesta convocada davant l’ambaixada dels EUA. Un dels escassos cinquanta manifestants, Aleksandar Sivilov, m’explicava que, igual que tothom, estan en contra de Boríssov, però també en contra de la ingerència nord-americana en els assumptes nacionals i del seu ambigu paper en aquestes protestes. “Està clar que alguna cosa pretenen treure de tot això i, com sempre, el sabrem després”, assegurava l’Aleksandar.
Sembla que, altra vegada, poderosos interessos econòmics i geoestratègics estan en joc al tauler d’escacs balcànic. Per sobre de tots, el megaprojecte que pretén transportar gas rus a Europa a través de Bulgària i que el 2014 va provocar la visita de tres senadors dels Estats Units a Sofia. L’endemà, el projecte va ser cancel·lat i el govern, enderrocat, cosa que els manifestants, després de més d’un any fent-se fora, van celebrar amb escumejant com si d’una victòria moral del poble es tractés.
De tornada al centre, vaig passar a acomiadar-me d’uns amics que eren en un parc proper al Parlament. Exceptuant-ne un que declarava sense embuts ser incondicional del primer ministre, la resta una mica passava de les protestes perquè, igual com molta altra gent dins i fora d’aquestes fronteres, Boiko Boríssov no els agrada, però, tal com està el panorama, és vist com un mal menor. “No vull ni imaginar els socialistes altre cop governant – em confessaven–, seria tornar al passat”.
Gairebé a mitjanit em vaig creuar amb un grup de centenars, si no milers, de majoria joves que recorrien el bulevard Vassil Levski fent molt de soroll, portant pancartes i una actitud decidida; alguns fins i tot fent giragonses. Ja a la cruïlla amb el carrer Grafa Ignatiev em vaig trobar amb en Georgi, el meu amfitrió a Sofia, culte d’uns trenta anys, viatjat i una mica escèptic. Deixàvem enrere uns xavals de no pas més de vint anys que intentaven tallar el trànsit que amb prou feines hi havia i s’enfrontaven a la policia.
“De vegades tot em sembla el mateix joc amb diferents actors –reflexionava en Georgi de camí a casa seva–. Som tan immadurs políticament que és fàcil controlarnos! No som russos, ni turcs, ni americans. Som nosaltres, un poble petit en un lloc geopolíticament incòmode i complicat que, tot i així, ha de fer el millor amb allò que té per aconseguir viure d’acord al ritme d’Occident”.