Els altres personatges del front suís
La història dels fons del rei Joan Carles I té una sèrie de tentacles clau per entendre què ha passat
La trama suïssa que esquitxa el rei emèrit Joan Carles I no es pot entendre sense un seguit de personatges a priori més secundaris però essencials per comprendre què ha passat. Dels seus testimonis també en dependrà part del futur judicial del monarca. Els seus noms van sortir a la llum en el primer enregistrament fet públic de la conversa de l’empresària alemanya Corinna Larsen amb l’excomissari empresonat José Manuel Villarejo, en què ella assegurava que era testaferro del rei. En aquella presumpta operació per amagar fons del llavors
cap d’Estat hi haurien participat una sèrie de persones. Ara un fiscal suís, Yves Bertossa, analitza la versemblança d’aquestes afirmacions i les possibles implicacions penals de cadascun d’ells. Per començar, Larsen ja va rectificar aquelles paraules i va negar haver ocultat fons de Joan Carles I. De fet, un moviment de diners del compte d’una fundació vinculada a l’emèrit el justifica com un regal del monarca, a qui unia una amistat.
Els noms que van sortir a la palestra van ser Arturo Fasana, conegut gestor de comptes a Suïssa, que n’hauria obert un per a l’emèrit per poder canalitzar un regal de 65 milions d’euros que li havia de lliurar el rei de l’Aràbia Saudita. Per fer aquesta operació hauria
necessitat el seu advocat de confiança, Dante Canonica, responsable de la creació de societats titulars dels comptes. I la tercera persona en qüestió és un cosí del rei emèrit, Álvaro d’Orleans, resident a Mònaco i titular de la Fundació Zagatka, a través de la qual s’haurien pagat a Joan Carles I vols privats per valor de tres milions d’euros.
Tots ells són o han estat sota la lupa de Bertossa, que vol esbrinar si hi va haver al voltant de l’anterior cap de l’Estat espanyol una trama de blanqueig de capitals per ocultar fons d’origen il·lícit. Ara per ara tots han defensat la legalitat de les operacions. Orleans ha negat les acusacions d’haver actuat com a testaferro del pare de Felip VI, a qui l’ha unit
una relació d’amistat. A part de la primera afirmació de Larsen en aquell enregistrament, quan va afirmar que aquells diners ingressats en un compte a Suïssa tenien com a origen unes comissions pagades per empresaris espanyols perquè Joan Carles I intervingués en l’adjudicació de l’AVE la Meca, aquesta tesi no ha tornat a ser sostinguda en les seves declaracions. Ara per ara, la versió oferta és que aquells diners es tractaven d’un regal.
Tant el fiscal suís com la Fiscalia espanyola, que també investiga el cas, han de trobar l’origen delictiu dels diners per poder acusar algun d’aquests interventors en un delicte de blanqueig de capitals. Les fitxes són al tauler i és crucial els passos que es facin.
Un dels que té la clau és Fasana, l’home que va gestionar l’obertura del compte a Suïssa. Ell ja va relatar al fiscal Bertossa que els diners lliurats a Joan Carles I eren un regal. Tot i això, segons va publicar El Español, va deixar caure que no sabia si aquests diners havien estat declarats davant la hisenda espanyola, decisió que, d’altra banda, a ell no li incumbeix.
Fasana va estar imputat en el cas Gürtel el 2009 per haver gestionat els comptes del líder de la trama, Francisco Correa, tot i que va aconseguir l’arxivament de la causa a canvi de col·laborar amb la justícia espanyola per recuperar els fons amagats. Els arguments que va fer servir llavors, i que apareixen recollits en un escrit a què ha tingut accés La Vanguardia, deixen entreveure quina pot ser ara la seva línia de defensa. “Els gestors de patrimoni, per
En el cas Gürtel, Fasana va al·legar que “ningú no està exempt de crear un risc, però no té per què ser intolerable”
la mateixa naturalesa de la seva professió, controlen fons aliens que, en funció del tipus de contracte que tinguin subscrit amb els seus clients, poden portar-los a decidir, de manera discrecional, sobre la forma de gestió dels fons que se’ls encomana o bé obligarlos a seguir els mandats específics dels clients”, al·legava llavors.
El seu argument és que un gestor no ha saber per força que un dels seus clients està intentant blanquejar fons. Els gestors tenen mecanismes per esbrinar-ho, però no sempre són eficaços. “Cap persona, cap activitat humana, no està exempta de crear un risc, la qual cosa no necessàriament comporta que això sigui socialment intolerable. Així, el pilot que fa enlairar un avió, crea el risc que l’avió s’estavelli, risc socialment assumit i, per tant, permès. En tals casos no hi pot haver imputació objectiva del resultat”, explicava llavors per aconseguir l’arxivament en la trama de corrupció.