El pandemònium català
Catalunya té una cita amb les urnes sense data, amb un desenllaç més obert que mai i nous aspirants al centre catalanista
Tancat però sense vacances ni data de reobertura. Aquest contrasentit pot resumir la situació política de Catalunya enmig de l’aturada estiuenca i amb un escenari electoral convertit en un autèntic pandemònium. La mateixa data d’uns comicis que tothom dona per convocats a la tardor continua sent el secret més ben guardat... a Waterloo. Les eleccions podrien fins i tot no celebrar-se aquest any, sinó al final de la legislatura, el 2021. Manen els càlculs polítics dels qui tenen la potestat de convocar-les, i les enquestes encara no són concloents. Sense oblidar l’entrada en lliça de nous aspirants a l’herència del centre catalanista que durant dècades va monopolitzar CiU.
L’avantatge que aconseguia ERC en tots els sondejos s’ha anat dissolent com un terròs de sucre. I tot i que la mitjana de les enquestes encara brinda a Esquerra un marge de més de cinc punts sobre Junts, l’evolució apunta al “creuat tràgic” de les expectatives de vot i a la inversió de posicions.
Al desembre, abans de la pandèmia, la formació de Junqueras avantatjava en més de sis punts la de Puigdemont. Després, en el primer trimestre del 2020, aquell avantatge va semblar contreure’s, encara que va tornar a créixer entre març i juny, amb diferencials d’entre nou i 12 punts a favor d’Esquerra. Tot i això, després del retorn a la “nova normalitat”, el balanç del Govern que presideix Quim Torra ha millorat substancialment i amb ell els suports al seu partit. Els últims sondejos reduïen l’avantatge d’ERC a entre un i tres punts; és a dir, un escenari d’empat tècnic, amb Junts per Catalunya a l’alça.
La incertesa sobre l’horitzó electoral es veu accentuada per la irrupció de noves forces de centre catalanista que intenten fer-se un lloc a través d’una tercera via entre el secessionisme unilateral i les ofertes d’àmbit estatal. Fins a mitja dotzena de grups d’aquell signe competeixen per aquest espai (si s’hi inclou el PDECat després del cop de mà de Puigdemont), però des de significatius matisos.
En les posicions més sobiranistes i clarament hereves de l’antiga CDC, s’hi trobaria el flamant Partit Nacionalista de Catalunya, fundat pels expatriats del PDECat i l’objectiu dels quals serien els milers d’independentistes tàctics que van votar Puigdemont el 2017 i que ara podrien apostar per una estratègia més realista i productiva. I a l’altre flanc d’aquell incert carril central hi hauria, entre altres, la Lliga Democràtica, que busca sintonitzar amb aquells electors de centre que votarien un catalanisme no rupturista en les autonòmiques. Ara per ara, no obstant això, aquestes marques continuen per sota del radar dels sondejos.
En espera, per tant, que es completi l’oferta electoral, la resta del mapa català pivota sobre dos espais més. D’una banda, l’esquerra de projecció estatal, amb el PSC al capdavant, podria millorar en més de sis punts la seva quota global respecte al 2017, tot i que sense possibilitats de victòria. D’altra banda, l’espai de centre i dreta espanyolista viu en el desconcert de la fragmentació, que coincideix amb la caiguda de Ciutadans, cosa que reduiria la seva quota actual entre sis i deu punts. La irrupció d’un tercer passatger (Vox) complica, a més, el repartiment d’aquell vot.
Al final, la paradoxa més vistosa de les actuals projeccions demoscòpiques resideix en la fortalesa del bloc sobiranista, amb gairebé un 50% dels vots i una majoria absoluta reforçada, que contrasta amb l’evolució del suport a la independència. Després de la pandèmia, el suport a la secessió ha caigut a poc més d’un 40% mentre que els contraris superarien el 50%. El diferencial negatiu més gran en una dècada.