Un cor salvatge
Mentre els poetes de la cort napolitana d’Alfons el Magnànim escriuen cançons delicades, Ausiàs March vigila, per encàrrec del rei, la criança dels falcons de caça als aiguamolls de l’albufera valenciana. Segons escriu la reina Maria al batlle de València, en Joanet, fill de notari, viu a casa d’Ausiàs amb altres joves en “via de perdició”. March és un ínfim senyor feudal, però exigeix el dret de plantar forques. Fa que tallin la mà d’un lladre i reclama la casota de fang d’un seu feudatari morisc que acaba de morir. Al vespre, sol a l’escriptori, recorre la seva ànima esqueixada entre el desig de la carn i els deures de l’esperit. No es recorda de la vídua del morisc, a qui ha fet expulsar de la casota.
Aquest feudal taciturn i minuciós escriu uns formidables versos crispats. Els més punyents que s’escriuen a Europa. Versos d’una ànima bruta que vol ser neta, d’un cor obscè que es regira purità. Ausiàs, que entén la poesia com una exploració interna, va
Una ànima bruta que vol ser neta, un cor obscè que es regira purità
anticipar-se molts segles al romanticisme. Sembla esqueixat i sincer, però potser és enganyós i teatral. Crema a l’hivern i a l’estiu tremola. Quan se sent estimat, “tot lo restant del món li fa gran nosa”. Però, generalment, en mans d’una dona, és un malalt a qui el metge deixa morir en oblit. Està arribant un temporal, però la seva nau no busca el port segur. A vegades, doblement enamorat, és un famèlic indecís davant de dues fruites o un mar embravit per dos vents. L’amor el fa sentir com aquell condemnat que, acceptada amb resignació la mort que l’espera, un dia el perdonen i, tot seguit, l’executen deixant-lo “sense un punt de record”. El pensament no para de rosegar-li l’ànim amb retrets i, quan li concedeix un plaer, s’assembla a aquella mare que, si el fill li demana un verí plorant, “té tan poc seny que no el sap contradir”.
A Ausiàs, un cuc li rosega el pensament, i un altre li corseca el cor: no paren mai! Quan la gent celebra festes i torneigs, busca companyia en les ànimes infernades. En ple hivern, quan tothom s’acosta al foc, camina descalç sobre la neu: la veu de mort li és melodiosa. Pensem en la carta de la reina Maria quan diu que el seu cor s’assembla al nen que busca l’ambigua protecció d’un senyor poc honorable, que l’escalfi en temps de fred i el refresqui en les calorades, sabent que no podrà sortir mai d’aquesta mediocritat.
Abans que cap altre, Ausiàs March sap que la poesia no és un inventari de pedres precioses, ni una exposició de flors, sinó una excavadora en un cor salvatge.