Telèfon 900-925-555
Divendres Raúl Montilla informava que a Barcelona el suïcidi és la primera causa de la mortalitat dels homes d’entre 15 i 44 anys i la segona causa entre les dones. La notícia explicava la posada en marxa d’un telèfon per prevenir suïcidis. El número és el 900-925-555 i la intenció del projecte és, a banda d’ajudar els possibles usuaris, trencar el silenci públic i contribuir a desmuntar el mite segons el qual qualsevol visibilitat pedagògica pot empènyer qui està dubtant de prendre una decisió fatídica. La consideració de pecat mortal que moltes religions atorguen al suïcidi ha trobat en el dolor dels amics i dels familiars l’ingredient idoni per perpetuar una repulsa introvertida i la dificultat de crear xarxes de suport tan promogudes com les que atenen altres patologies socials.
En els últims anys, diverses associacions han trencat el tabú i circulen
Des dels últims anys diverses associacions intenten trencar el tabú del suïcidi
amb normalitat treballs (llibres i documentals) que potencien el coneixement d’una qüestió criminalitzada per la ignorància, la por i el dolor. En l’àmbit particular, cadascú arrossega històries de suïcidis impermeabilitzats pel mecanisme de supervivència de no voler tornar a caure en una espiral d’incomprensió o de culpa. Un dels llocs comuns defensa la complexitat irrefutable del suïcidi però això no hauria de frenar la necessitat de compartir-ne les seqüeles i la transcendència que té en les vides “dels que es queden”.
L’any 1984, vaig assistir a un concert del gran Louis Chedid. Tothom sabia que la cançó Les absents ont toujours tort era un homenatge a l’actor Patrick Dewaere, que s’havia suïcidat dos anys abans. La manera com el públic va escoltar-la atenia el talent de la cançó però anava més enllà i creava una emoció brutal, amb molts espectadors plorant a llàgrima viva. M’hi ha fet pensar l’encert de posar en marxa el telèfon preventiu. I també la lectura recent del llibre Apuntes sobre el suicidio, de Simon Critchley (Ed. Alpha Decay), que comença amb una frase esperançadora: “Este libro no es una nota de suicidio”. Per desgràcia, molts llibres sí que ho són, i s’afegeixen al repertori d’obres pòstumes postsuïcidi. Escriu Critchley: “El suicidio entristece el pasado y cancela el futuro. Todo es visto melancólicamente a través del prisma de un único momento fatal”. Canta Chedid: “No t’imagines quantes paraules hi ha / per dir que ja no hi ets / Conjugació a l’imperfecte / en passat”.