Primavera a la tardor
La primera vegada que vaig anar a una platja nudista, a Menorca per a més senyals, em vaig trobar amb qui llavors era un conegut polític en pilota picada. Ell; jo només en topless i no per pudor, sinó per preservar la zona zero de cossos estranys. La visió d’aquell prohom, tan seriós i tan alt, em va allunyar de la política perquè cada vegada que el veia en exercici de les seves funcions no podia remeiar recordar la seva imatge nua. Anàvem a aquella platja, les meves amigues i jo perquè estava allunyada i no hi havia ni nens, ni xiringuito, i, a més, perquè teníem uns cossos prou serrans per lluir-los al sol i fins i tot a l’ombra.
Amb els anys vaig abandonar aquell vici, no per beata, sinó perquè la democratització del nu total o parcial es va estendre a totes les zones de platja i fins i tot, encara pitjor, a piscines particulars o públiques. Et veies obligava a confraternitzar, a la sorra o a la gespa, amb persones a qui després havies de veure assegudes a la teva taula ja vestides, entre elles els inefables cunyats que no dubtaven a recrear episodis de platja, fent-se encara més odiosos del que ja eren.
Quina necessitat tenia jo de contemplar uns espectacles als quals no aniria ni amb l’entrada pagada. A més, el temps, que tot ho maltracta, em va ensenyar que on hi hagi un vestit de bany ben ajustat i emmotllador que s’aparti l’aire lliure. Ara sembla que ja ha passat la moda del topless, tot i que encara n’hi ha partidàries i bé que fan, però a mi entre elles no m’hi trobaran. Jo soc de les que no es treuen el pareo ni per entrar a l’aigua.
En els últims temps, tot i això, addicta com soc a les platges del cap de Gata, m’he moderat en el meu talibanisme tèxtil, però sempre fora de temporada. He arribat a la conclusió que el que em molesta no és que em vegin, perquè mirar ja em miren pocs, sinó veure, de manera que si el banyista més proper el tens a cent metres, o a casa seva, et sembla que la platja és teva i és l’ocasió perfecta per banyar-te com si ho fessis a la dutxa de casa teva. I més encara si ho fas en bona companyia, brindant al sol amb un cos còmplice tan ple d’imperfeccions com el teu. Així que deixem passar l’agost i esperem que acabi l’estiu per gaudir, quan arribi la tardor, de la nostra pròpia tardorada recordant que la primavera va estar bé, però seguim ballant encara que sigui vestits.