Provincianisme Covid-19
La por del virus afavoreix conflictes entre residents autòctons i forasters
En els dies més durs de la pandèmia de coronavirus a Espanya, poc després que el Govern espanyol decretés l’estat d’alarma, un missatge es repetia constantment en les compareixences televisades del president Pedro Sánchez: “El virus no entén de fronteres, territoris ni ideologies”. Era la resposta de l’Estat a les peticions d’algunes autonomies de confinar totalment la ciutat de Madrid, que en aquells moments concentrava la majoria dels casos.
Els positius es comptaven per milers; els morts, per centenars. A les UCI no hi havia llits per a tothom. I enmig d’aquell panorama desolador, les xarxes socials mostraven imatges de la Sierra madrilenya presa pels pixapins, i els mitjans informaven de ciutadans que abandonaven en massa la capital en direcció als seus apartaments a la costa valenciana.
El mateix passava en altres focus inicials de contagi com Barcelona. Els habitants de regions catalanes de muntanya com la Cerdanya o de platja com la Costa Brava renegaven dels pixapins que venien a “portar-los el virus”.
Però el Govern espanyol no cedia: “No és moment de divisió ni de ressaltar diferències. La unitat d’acció amb les comunitats autònomes és fonamental”, insistia al març la portaveu del Govern espanyol, María Jesús Montero, després que alguns presidents autonòmics com Quim Torra, Íñigo Urkullu o Alberto Núñez Feijóo, expressessin reiteradament el seu desencant.
Els ànims es van anar calmant a mesura que s’aplanava la corba, però ara tornen els laments. Coincideixen les vacances d’agost amb la inesperada segona onada de Covid-19, que amenaça altre cop la nostra salut i hàbits de convivència. En alguns casos aquesta angoixa s’ha manifestat en episodis al caire de la xenofòbia. Temporers a Lleida, estrangers que malvivien en una nau industrial d’Albacete o persones que van arribar en pastera a la costa murciana han estat assenyalats com a responsables d’alguns brots.
Però si el virus és un problema global i només es pot combatre amb responsabilitat individual i comunitària, solidaritat i civisme, per què sorgeixen aquestes actituds immorals? El filòsof Eduardo Infante l’atribueix, entre altres motius, a la “nosofòbia”, o la por irracional d’emmalaltir. “Vivim en una societat molt infantilitzada,
CONFUSIÓ Al març el virus “no tenia fronteres” però ara algunes regions estableixen controls
ASSENYALATS En algunes zones s’ha culpat immigrants de l’aparició de nous brots
que sovint jutja per les emocions”, explica. “i les fòbies només es curen mitjançant el coneixement. És una qüestió biològica: la zona del cervell que regula la por és l’amígdala, un òrgan que compartim amb els rèptils. Quan s’activa, entrem en pànic i perdem la capacitat de raonar. Ens deixem portar pels nostres instints”.
Una de les frases més cèlebres de Star wars resumeix aquesta idea. “La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al patiment. La por és el camí cap al Costat Fosc”. Encoratjar l’odi i la por i apel·lar a un enemic exterior que amenaça la nostra identitat és un dels paradigmes de discursos nacionalistes com els que van calar a l’Alemanya dels anys trenta. “No en va, el nacionalisme neix en el Romanticisme, un moviment cultural en què es prioritzava la passió per davant de la raó”, il·lustra Infante.
Buscar un culpable extern en temps de pandèmia no és nou. El sociòleg, de la URL-Blanquerna, Jordi Busquet recorda que “a l’edat mitjana ja es va acusar els jueus de ser els causants de la pesta negra per mitjà de l’enverinament de pous. L’únic cert és que aquella epidèmia va afectar menys la comunitat jueva pels seus hàbits d’higiene”. 670 anys després, i malgrat que la ciència ja és capaç de donar explicacions racionals a les crisis sanitàries, líders mundials com ara Donald Trump han optat per actuar amb insensatesa: primer negant l’evidència, després culpant la Xina i últimament insistint que el virus “desapareixerà” aviat.
Tot i així, la por de ser encomanat per “l’altre” no deixa de tenir lògica en el context d’una pandèmia que es transmet a través del contacte humà. L’irracional és pensar que només el porten els estranys. “Tendim a protegir-nos del que percebem com a agressions externes, però és un prejudici pensar que la salut d’una comunitat depengui de la presència d’agents externs nocius”, reflexiona el professor de filosofia de la UOC Miquel Seguró.
Hi ha els qui busquen motivacions polítiques en el rebuig del que ve de fora. “Pot tenir a veure amb una visió nacionalista de la vida, però jo parlaria més de biopolítica i de la seva relació amb els conceptes de comunitat i immunitat (en la seva doble concepció jurídica i mèdica), tal com l’estableix el filòsof italià Roberto Esposito”, diu Seguró. “La comunitat determina la fractura de barreres de protecció de la identitat individual; la immunitat constitueix l’intent de reconstruir-la en una forma defensiva i ofensiva contra tot element extern capaç d’amenaçar-la”, cita.
La sociòloga de la UOC Natàlia Cantó, en canvi, no creu que les reaccions de desconfiança davant els “forasters” s’hagin d’atribuir a inclinacions nacionalistes, provincianes i molt menys xenòfobes. “Algun aspecte d’aquests hi deu haver, però crec que l’explicació és molt més senzilla. Les autoritats han donat instruccions clares: demanen expressament a la gent que no es desplaci si no és necessari i que es respecti la distància física a fi de frenar la propagació del virus. Quan veuen que el seu poble s’omple de visitants que procedeixen de ciutats on la situació epidemiològica és pitjor, s’enfaden. És lògic”, argüeix. “No crec que el missatge sigui que el que ve de fora és dolent o perillós. Simplement és una apel·lació a la solidaritat. Si et recomanen que et quedis a casa teva, fes cas i no vinguis on jo visc perquè jo no sé si ets un perill per a mi i per a la meva família”, conclou
SOLIDARITAT
Els residents de nuclis vacacionals veuen amb recel l’arribada d’estiuejants
POR
La por de ser encomanat és lògica, però el perill no es limita als estranys