Els tresors amagats del Cercle del Liceu
Il·lustracions d’Alexandre de Riquer, partitures amb firma, revistes modernistes... La biblioteca del club surt a la llum
Són al voltant de 4.000 volums, els que conté la biblioteca del Cercle del Liceu, situada en un dels pisos d’aquest club privat que comparteix edifici a la Rambla amb el Gran Teatre. Feia dècades que estaven completament oblidats a les vitrines, fins que la comissió de música de l’entitat li va encarregar a un dels seus socis, el jove historiador Òscar Ferrer, que n’inventariés els continguts aprofitant el tancament pandèmic. Així és com s’han començat a redescobrir volums vuitcentistes –el club es va fundar el 1847– que esperen, pacients, als seus no menys antics gabinets de fusta.
No es tracta d’una biblioteca que volgués aglutinar el saber universal, sinó més aviat d’un gabinet de lectura amb novel·les, poesia i moltes revistes de l’època. L’hemeroteca és espectacular, amb col·leccions completes enquadernades de les revistes il·lustrades de finals del segle XIX i principis del XX, moment que les arts gràfiques van irrompre amb alegria en el món industrial.
D’aquesta manera, més enllà que el seu Almanac de Gotha permeti constatar la relació entre el Cercle i la noblesa, o l’origen nobiliari del seu primer president, el cinquè Marquès de Sentmenat, o fins i tot la visita de reis nacionals com ara Isabel II i aristòcrates estrangers com els prínceps de Baviera, el que suposa aquest inventari tan necessari és el redescobriment de perles del modernisme. Per posar-ne un exemple, el Cercle va adquirir un exemplar de Del meu tros, que La Renaixensa li va publicar a Emili Vilanova. “Un dels grans tresors bibliogràfics i que dona mostra de la gran exquisidesa del seu autor és el poemari Anyoranses, escrit i il·lustrat per Alexandre de Riquer, figura clau del modernisme que, per cert, va dissenyar algun dels mobles que hi ha al Cercle”, diu Ferrer mentre es posa la mascareta i el guardapols per rebre la visitant. Hi fa calor, a la sala. A banda d’aquest poemari del 1901 amb il·lustracions florals a cada pàgina Ferrer explica que es conserva la partitura de l’òpera Tannhäuser editada en català per l’Associació Wagneriana de Catalunya... amb disseny de Riquer a la portada. I també són seus els dibuixos d’Ilustración Artística, del 1898, amb què representa El sueño de las calaveras de Quevedo: ratpenats, calaveres amb papallona i l’estil prerafaelita que ell va introduir al país.
En la revisió del contingut d’aquesta biblioteca –“Vaig calcular que en un mes estaria tot a punt, però ja n’han passat tres”–, el jove historiador ha trobat, per exemple, un plànol original del Pla Cerdà de Barcelona, “la qual cosa ens recorda com n’és, de curiós, que un socialista utòpic fos soci del Cercle”, comenta. Altres socis del passat dignes d’esment són un general de l’imperi rus, el metge d’Isabel II o els llavors futurs presidents de la Primera República espanyola, Emili Castelar o Estanislau Figueras.
La música, en tot cas, no deixa de ser present a les prestatgeries: una troballa han estat els quatre volums de l’òpera Garín, de Tomás Bretón, dedicada al Cercle amb generositat: “Aquest llibre demana humilment un sostre a la biblioteca de l’artístic, patriòtic i liberal Cercle del Liceu de Barcelona perquè recordi l’eterna gratitud de Tomás Bretón...”. El
L’hemeroteca és espectacular, amb col·leccions completes de les revistes il·lustrades del XIX i XX
Cercle, que conserva amb el segell del salamanquí la seva Verbena de la paloma i La Dolores, va deixar aquesta partitura a l’Exposició Universal del 1929... Lamote de Griñón o Jaume Pahissa són altres compositors de qui aquí es guarda la signatura original. I l’Associació Wagneriana és l’editorial més prolífica pel que fa a la música en aquesta biblioteca, amb llibrets i partitures de pes. I el crític musical Joaquim Pena, president de la primera Associació, va decantar la balança en la pugna entre bretonians i wagnerians.
L’hemeroteca, al seu torn, reuneix mig centenar de títols dels anys del modernisme i el noucentisme en diferents llengües. “El Cercle no és aliè al desenvolupa
ment europeu de les arts gràfiques. Aquí hi ha números de la primera revista il·lustrada de la història: The
Illustrated London News, que va ser imitada a tot el món i que va influir a Alemanya o a Itàlia, amb la bellíssima Scena illustrata”, apunta Ferrer.
Amb tot, el club era més aviat afrancesat. La capital cultural de l’època era París, i es conserven La
Vie Parisienne o L’Illustration ,a més d’altres de satíriques o de moda. “I la totalitat dels números de la primera revista il·lustrada d’importància editada a Espanya, El Museo
Universal, i la que la va succeir, Ilustración Española y Americana ,de les més importants del moment i en què van publicar Unamuno, ValleInclán o Zorrilla, que també era membre del Cercle. Blanco y Negro, de gran bellesa, també hi és present”. Parlem de revistes editades a Madrid, però Barcelona no tardaria a erigir-se en capital de les arts gràfiques espanyoles, recorda Ferrer. És a la ciutat del Cercle del Liceu on s’editen alguns dels tresors que es conserven aquí. Hermenegild Miralles i Miquel Seguí van editar Hispania i Álbum Salón, en llengua castellana. “Es tractava d’unir en un sol producte la Barcelona manufacturera i l’artística”, diu Ferrer.
En llengua catalana, Ramon Casas, el pintor modernista més representat al Cercle, va finançar Pèl
& Ploma, un veritable mitjà de difusió modernista que gaudia del crític Miquel Utrillo. La Il·lustració Catalana va ser la primera revista il·lustrada en català, i hi apareixien tant artistes catalans com un Rubens. A més a més, el Cercle és testimoni de com va sorgir Feminal, la primera revista feminista de la Península. Tot i això, el 1924 van deixar d’arribar-hi revistes. Primo de Rivera havia prohibit el joc, la veritable font de finançament del Cercle (cercle, club i casino eren equivalents), de manera que probablement va caldre cancel·lar subscripcions.
La catalogació no està acabada, però ja deixa veure els lligams del Cercle amb la cultura europea i el seu compromís amb la Barcelona de l’època, una gran ciutat feta a si mateixa. De fet, el mateix Josep Pla es va oferir al seu dia per ser-ne el bibliotecari a canvi que el deixessin dormir allà. Volia sortir després per la Rambla. Li van dir que no, i, quan anys més tard l’hi van oferir, va considerar que ja era vell per a aquestes coses.