Fetitxes de Granados
El Museu de la Música de Barcelona guarda als seus arxius i sense exposar objectes curiosos que fan llum sobre els grans mites
La museografia paramusical acostuma a oferir sorpreses. En un primer rastreig pels arxius d’una ciutat com Barcelona es detecta l’existència d’objectes i documents que es desen com joies però l’existència dels quals amb prou feines es fa pública. És el cas de la màscara mortuòria d’Enric Granados i la seva mà esquerra reproduïda en guix, com a punt de fer un acord al teclat. Els allotja al magatzem el Museu de la Música de Barcelona, però no els exposa i no ho preveu fer. Un fetitxisme démodé?
No són poques les curiositats relacionades amb la música que han acabat en secret. En aquest nou segle només els experts recorden, per exemple, que abans i després de la guerra civil hi va haver a Barcelona un club esportiu, el Júnior, els membres burgesos del qual muntaven produccions operístiques de caràcter amateur amb preferència pels títols rars: Il mondo della luna, de Haydn, Le coq d’or, de Rimski-Kórsakov... “Utilitzaven cantants professionals i escenografies notables, com ara el teatrí que Bartomeu Llongueras va fer per a aquesta última i que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya”, explica l’historiador de l’art Francesc Fontbona. Es va estrenar al Tívoli el 1944, “tot i que estèticament era antic, mirava als Ballets Russos”.
D’altres oblidades són les teles del romanticisme català que no van cremar en l’incendi del Liceu. A la sala dels billars del Cercle s’hi conserven els plafons amb les pintures de l’arc del prosceni de Josep Mirabent que van ser retirades el 1908 arran d’una reforma: El discurs d’Homer i El carro de Tespis, obres d’aquest pintor decorador, es van salvar quan van ser substituïdes per altres de Ramiro Lorenzale, que sí que es van cremar. I un misteri més, abans d’endinsar-nos en els detalls relatius a la mà i la màscara de Granados. Per què aquelles nimfes dansaires que va pintar Lluis Masriera per encàrrec de l’Orfeó Català mai van penjar de les parets del Palau de la Música després d’ensenyar-se a l’Exposició Internacional de Belles Arts del 1907?
Però tornem al Museu de la Música i les seves relíquies pròpies del XIX. Amb aquests objectes es volia reproduir la part del cos a què l’artista devia la fama, conservar el record del seu virtuosisme. Quina política se segueix per decidir què s’exposa i què no?, preguntem a la bibliotecària del museu, Sara Guasteví.
“Aquí el discurs museogràfic és el de la història de la música a través dels seus instruments musicals. Però no es construeix a partir de les donacions de les diferents famílies de grans compositors, sinó que és cronològic, veient quins instruments conviuen, quins hi apareixen i desapareixen. Amb tot, aquest és un dels pocs museus que té a dins un arxiu històric patrimonial. Quan es fan visites tècniques en fardem molt, de tot això: els rotllos de pianola, els discos de pedra, fotografies, objectes, la joia Tiffany de la dona de Granados... Hi ha 400 cartes. ‘Estimada meva, t’he trobat tant a faltar...’”.
Quan les famílies de compositors catalans volen donar el seu fons ho volen donar tot. No accepten que el museu només se’n vulgui quedar l’instrument. I aquests fons permeten aprofundir a l’hora de construir l’apartat de compositors catalans que hi ha en exhibició, amb fotografies i objectes diversos. El fons Granados va arribar en tres tandes, el 1984, 1991 i 1993. Amb la defunció d’Antoni Carrera Granados el 2003 el Museu va rebre una donació per testament, i el 2015 va ser Isabel Granados, neta del compositor, qui va donar el diari. “Eren dietaris de viatge molt divertits. ‘He conegut Goya; quins colors, vull fer alguna cosa!’, escrivia. Granados no respirava d’enamorat que estava de la pintura. Era un sentimental en el bon sentit...”, apunta Guasteví. “Veient el seu piano, com era d’enorme la mà, les seves fotos... entens molt més el personatge. Si només t’arriba l’instrument no és el mateix”.
Aquesta mà esquerra, de la qual hi ha quatre exemplars, i la màscara –n’hi ha altres de Falla i Ricard Viñes– descansen a l’arxiu, juntament amb la col·lecció de guitarres que va donar fa poc Quico Pi de la Serra. Si es capgira la mà es veu clarament truncada la línia de la vida. Granados va morir el 1916 amb 48 anys.
Com era costum en l’època, Granados es va fer una màscara mortuòria en vida i un guix d’una mà