Sense micros, a foc
El flamenc és com el blues: no pots cantarlo a mitges. Molta ressonància, molt drama. Has de cantar-lo amb tot el cor”, em deixa anar Tori Sparks. Nascuda a Chicago fa una trentena i escaig d’anys és una força de la natura. Al matí pot organitzar tres bolos, deprimir-se amb el seu comptable, barallar-se amb un promotor i fer broma amb el seu veí. A la tarda, conduir la furgoneta amb els instruments, després d’haver arreglat dos temes nous, atendre una ràdio, assajar amb la banda i acceptar acompanyar-te a fer una cervesa al Glaciar. Passem a prop d’on Tori va viure quan va triar Barcelona en detriment de París per configurar la seva carrera musical. Va arribar el 2011 amb una experiència de gires, quatre discos i tocar amb el millor de Nashville. Els motius pels quals va arribar a Barcelona van tenir a veure amb l’instint. Si s’hagués quedat a França seria més rica i famosa però no hauria conegut a la seva actual banda (la suma de Calamento i el guitarrista Francisco
Guisado “El Rubio”) i, perdó, a mi. Encara que la nostra història va començar malament. Al primer assaig vaig arribar un quart d’hora tard. Gens rellevant excepte per a algú acostumada al professionalitzat Nashville i els seus músics. Em va veure i es va posar com ella diu “en pla Superbitch” i em va etzibar: “You’re late”. Després, tot va anar millorant i ara som bons amics.
“La tarda dels atemptats de les Rambles, em vaig quedar a dormir a casa d’un dels meus músics perquè en teoria teníem bolo a les Festes de Gràcia. Fins a dos dies després no vaig tornar a casa meva i el lloc per on sempre passava era ple de flors i espelmes. Mort i vida, la meva metàfora de les Rambles, la part que vol sobreviure conviu amb la que l’està matant”. Camina dient-me això quan estem gairebé a punt de passar per davant de l’últim lloc en què vaig veure a Negra Flor, la meva senyora pare: el Tablao Cordobés al número 35 de les Rambles.
–Escolta, Jim, Rambla o Rambles?
La Covid-19 i la Generalitat tenen tancat el Tablao Cordobés. “Hi he passat mil vegades i no hi he parat mai atenció. Em pensava que era un lloc de sangria i guiris”. Una dona des de darrere de les reixes del Tablao m’ha reconegut i em saluda: és Maria Rosa Pérez Casares, filla de pare guitarrista i mare cantaora i actual cap del Tablao. Ens ofereix obrir-lo per a nosaltres. El Cordobés és buit: les barres, l’escenari, les cadires, moltes d’elles cap a baix assenyalant que avui no hi ha passi, ni n’hi va haver ahir ni n’hi haurà demà. “Ja veus com està la cosa”. Sí, malita. Sempre que coincideixo amb Maria Rosa m’encanta quan m’explica que en una part d’aquell mateix local ella, quan sortia de l’escola, compartia taula, berenar i deures amb llegendes de la talla de Fernanda i Bernarda, Chocolate o El Turronero. Ella no és gens nostàlgica perquè el Tablao sempre ha apostat pel present i el futur així que li agrada gairebé més parlar de les llegendes de l’aquí i de l’ara: gent catalana que ha passat per aquí com Manuel Poveda, Jesús Carmona, Belén López o Karime Amaya (reneboda de Carmen Amaya). Ens ofereix de beure i decidim repartir-nos una gerra d’aigua fresca d’oasi.
Al parlar del Tablao, de qualsevol dels tres de Barcelona (el Tarantos i el del Carmen acompanyen aquest), Maria Rosa exhibeix la seva voluntat incansable de denunciar els prejudicis de sempre (per gitano, per espanyol, per turístic) que en aquesta època funcionen sense cap disfressa, del seu mig segle d’història (“Nosaltres ja erem aquí abans que els turistes”) o la qualitat del producte que ofereixen. Els tablaos són la destil·lació dels cafès cantants que van funcionar des de mitjan segle XIX fins al 1920. “El flamenc porta a Barcelona i a Catalunya dos segles, gairebé des que va néixer com a tal”. L’escolto mentre deambulem per un Tablao que té molt d’església buida, de lloc sagrat malgrat tot, encara amb cos i ànima. Penso llavors que com se li ocorri a Tori comentar que fa flamenc fusió, l’aigua beneita pot començar a bullir. De Maria Rosa m’encanta, especialment la seva lleialtat cap al flamenc i els artistes, que un entén quan la seva família i ella són artistes que van haver d’aprendre a ser empresaris. Quan li surt la bailaora explica què dimonis
M’encanta quan la Maria Rosa m’explica que en aquell local compartia taula, berenar i deures amb llegendes
Si al Tori se li acudeix comentar que fa flamenc fusió, l’aigua beneita pot començar a bullir
és un tablao i el que ens hem estat perdent els barcelonins: “El flamenc s’ha de veure en un tablao. Gent que ho veurà a un festival o al teatre Tivoli no ve a un tablao. És increïble això”. “Al Cordobés no acceptem micròfons. El so del flamenc és complicat així que sense micros. Un tablao és climax, intimitat, proximitat i la possibilitat de la improvisació, del Moment, de quan els artistes es miren i succeeix. El tablao és una universitat per a l’artista. I a aquest sempre van venir els millors. Espectacles de 20 dies. Dos o tres passis diaris. A foc”. Miro de reüll Tori, cabellera rossa, funda de guitarra a l’espatlla i brillantor als ulls. “A més tenim el que es diu cantaora festaire, la que canta davant i això no ho tenen tots els tablaos”. Aquests detalls, aquests petits detalls enormes. “Compte, que el Tablao pot intimidar. Fins i tot a artistes ja fets. Perquè el Tablao és quan arriba la veritat. Això –diu assenyalant l’escenari– és la veritat”.