Savall o el riu de la vida
El públic de Torroella s’emociona amb la confluència de músiques d’Orient-Occident
Dues-centes trenta-set butaques esperaven ahir a la nit a ser ocupades a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí. Únicament un terç de l’aforament d’aquest auditori, la qual cosa deixava fora bona part del públic que és fidel al festival de música antiga de la localitat empordanesa. Un públic que, amb virus o sense, tenia a més una cita amb Jordi Savall i li va oferir una gran ovació final.
Per sort, la trobada també podia ser en línia, a través del web del festival i de les xarxes socials, cosa que significava, a més, una bona oportunitat per prendre el pols a l’audiència potencial d’aquesta música considerada “minoritària”.
Savall arribava amb el seu Hespèrion XXI a oferir el primer concert en espai tancat d’aquesta 40a edició de Torroella, després de l’èxit inaugural de la Simfònica del Vallès, a la plaça de la Vila. Cancel·lada la cita al monestir de Poblet, aquest estiu el mestre gambista només haurà actuat a dues places catalanes: Girona i Torroella. L’ocasió era única.
“Haurem de trobar solucions de futur, però no crec que mai un concert en viu o una obra de teatre pugui ser reemplaçat pel virtual –deia Savall a aquest diari en ple confinament–. És com dir que, com que ja hi ha cinema, no fa falta fer teatre. Cada un té la seva bellesa i mecanisme. I un concert en viu és una experiència irrepetible”.
Aquestes solucions de futur estan prenent forma. Savall es va presentar únicament amb tres músics més i un repertori sobre el que torna periòdicament i amb el qual genera una emoció estètica a la qual ningú no escapa. Orient-Occident. Diàleg de les Ànimes, un diàleg entre les músiques instrumentals de l’antiga
Hispània cristiana, jueva i musulmana, de la Itàlia medieval, del Marroc, Israel, l’Afganistan, Pèrsia, Armènia i l’antic imperi otomà.
Va començar amb una peça berber de Castelló, tocant ell sol el rabec en un moment molt dolç. Després, una dansa bizantina i dues peces tradicionals, afganesa i armènia, aquesta última titulada Oda a la llibertat. I quan aquella connexió universal que enclouen les músiques tradicionals arreu del món va començar a fer efecte, va arribar una dansa grecoturca, seguida d’una de sefardita procedent d’Istanbul, El rei Nimro.
El fet de no haver-hi pausa –el concert va durar uns 90 minuts– va facilitar aquesta injecció en vena que són les músiques antigues disposades d’aquesta manera, com un joc de miralls que miren cap a la Mediterrània. Amb Beirut en ment, aquesta porta inequívoca de comunicació Orient-Occident que ara ha patit una terrible tragèdia, i indignació, ens vam deixar transportar al París del segle XIII amb Le Manuscrit du Roi; i al Duecento o al Trecento italià amb el Lamento di Tristano, la primera lamentació de la història, tal com va explicar el mestre. I les músiques d’Alfons X el Savi es van combinar amb altres d’armènies, kurdes i sefardites, de Sarajevo o de Jerusalem. O aquell anònim de Pèrsia que ens va glaçar la sang...
Rares vegades la llunyania es va poder sentir tan a prop. Orient i Occident units per una pandèmia i en les músiques de Savall, en aquests rius culturals les comportes dels quals deixa obertes de bat a bat. I amb aquest gust el públic va abandonar la sala, en perfecte ordre de desaparició. Meditar també era això.