Reflexions en temps del virus

La crisi que estem vivint, a causa de la pandèmia i les seves conseqüències, porta a reflexionar sobre la nostra manera de viure i el funcionament de la societat. En un article anterior, dèiem que fa falta anteposar dues actituds essencials: la humilitat davant del que considerem com a Creació –tant el batec de la humanitat com el d’una natura agredida– i una esperança activa i serena en la fraternitat humana com a criatures de Déu.

Des d’aquesta doble perspectiva, i pensant a llarg termini en una humanitat que pugui respondre a reptes greus com els d’ara que apareixeran en el futur, cal passar d’una societat fonamentada en el paradigma de la competència capitalista i la confrontació entre pobles i cultures a la cooperació política, social i redistributiva. En segon lloc, cal passar d’una globalització com l’actual, que acumula poder i diners a poques mans, a una geolocalització que respecti les identitats socials, econòmiques, culturals, lingüístiques i religioses del món. Cal recuperar els valors bàsics de la dignitat i la responsabilitat de la condició humana.

En aquest context, quina tasca han de desplegar els cristians, l’Església? Una conferència recent del secretari general emèrit de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina, Guzmán Carriquiry, és prou inspiradora d’algunes respostes que formulem a partir del seu text.

“El canvi d’època” a què s’ha referit reiteradament el papa Francesc viurà ara una inflexió que exigeix ser escrupolosos amb els camins d’una realitat que ens desborda. Necessitem més centres de pensament que sàpiguen detectar i convocar els que tinguin una cosa important per compartir, per aportar. L’Església està cridada a escoltar els “signes dels temps”, amb una escolta atenta, perquè tota època d’incertesa també ha de ser un temps de discerniment i profecia. No podem deixar Déu dins d’un parèntesi, al marge de la reflexió i de l’acció, en lloc de buscar inspiració i energia.

La primera resposta fa falta donar-la al patiment provocat per la pandèmia, i el seu signe és “l’hospital de campanya”, capaç de socórrer i acollir, de convertir-se en companyia i suport en el naufragi, de donar testimoni de l’amor de Déu, que ens crida a no abandonar el ferit per la malaltia i la necessitat.

La segona tasca és detectar i discernir les profundes inquietuds i anhels que estan emergint. Ningú no pot mantenir anestesiat el cor respecte al temor de la malaltia, el patiment i la mort. La tercera tasca és la responsabilitat evangelitzadora, que ha de dinamitzar i fer interessants i creïbles les comunitats cristianes. El papa Francesc, en la vetlla pasqual, ens deia que sense renaixement religiós i moral no hi haurà una veritable reconstrucció social.

En quart lloc, només homes i dones nous seran capaços d’afrontar aquests temps tan difícils. És la crida a la conversió, al canvi de mentalitat i de vida. No podem confiar el futur només a les estratègies de l’Estat i del mercat, per importants que siguin. Les situacions inèdites requereixen un despertar de l’humà,

sostingut i potenciat per la llum i la força de l’Esperit Sant.

La cinquena tasca que ha d’afrontar la Església és una conversió pastoral i sinodal. “Gràcies a Déu –diu Carriquiry–, hi ha molts i bons pastors (bisbes, sacerdots i religiosos), homes de Déu. Però també n’hi ha d’altres a qui l’Esperit de Déu ha de sacsejar, espavilar, alliberar de l’escepticisme i el derrotisme, netejar de regustos ideològics i de mundanitat espiritual, inflamar-los entusiasme...”.

Una sisena tasca és proposar noves estratègies educatives, econòmiques i socials, nous models de desenvolupament integral solidari i sostenible. L’Església pot oferir una contribució fonamental a tres nivells. Primer, una tasca capil·lar de reconciliació i democratització, que promogui la cultura de la trobada i el diàleg, que intervingui amb la seva experiència en mediacions i negociacions, sense abandonar la profecia de la inclusió, la pau i la justícia. En segon lloc, una inculturació de la doctrina social de l’Església –amb tants aspectes estimulants– per il·luminar els desafiaments i afrontar els camins a recórrer. I en tercer lloc, un esforç per impulsar la presència de protagonistes cristians en tots els diàlegs i camins de reconstrucció que apuntin a més justícia i pacificació, a més cohesió, inclusió i equitat social.

I una setena tasca, en fi, és ser un signe eficaç de la unitat i la fraternitat dels pobles, portaveu de les angoixes i les aspiracions de la gent, en termes d’una cooperació i una integració més indispensables que mai.

Text elaborat per: ALBERT BATLLE, JOSEP MAURI CARBONELL, MÍRIAM DÍEZ, EUGENI GAY, DAVID JOU, JORDI LÓPEZ CAMPS, MARGARITA MAURI, JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL, MONTSERRAT SERRALLONGA I FRANCESC TORRALBA

L’Església està cridada a escoltar, perquè tota època d’incertesa també ha de ser un temps de discerniment