Com un fado
Cauen, s’aixequen, rimen un vers futbolístic, marquen i pateixen: Messi i el Barça
Són les 20.45 hores del vespre. Els jugadors del Barça formen la rotllana habitual al final de l’escalfament. La veu cantant l’agafa el capità de l’equip, Leo Messi. Gesticula i parla. És un discurs curt. L’argentí no ha estat mai de parlar gaire, tot i que cada cop ho fa més i quan passa tot s’atura. Se’l veu molt ficat, arximotivat. Als 33 anys no li queden infinites Champions per jugar. El somni és tan proper com complex. Tot just uns quants partits separen el seu conjunt, i també els rivals supervivents, del trofeu més preuat. Ara bé, la línia és molt fina, el Barça ha donat mostres de la seva inseguretat i qualsevol relliscada seria fatal.
Per això hi ha dies que Messi primer estudia i després intervé, o no. Nits que sap que pot dormisquejar una mica abans d’aparèixer per definir. I partits en què surt a marcar la línia, especialment al Camp Nou i a la ronda de vuitens de final, un encreuament que sempre li va molt i molt bé.
No marca el primer gol. Per a això hi ha, elevant-se al cel, el bo de Clément Lenglet. Un altre home silenciós. Un futbolista honrat, professional, seriós. L’antítesi del rebel Arthur. Inaugura el seu caseller de gols a la Champions amb el Barça. Quan juga, que és gairebé sempre, acostuma a complir. Quan no ho fa, no es queixa.
El gol alleuja el Barcelona i Messi ho celebra encara més que Lenglet, a qui se li abraona com si es tractés d’un juvenil en el seu primer envit d’aquesta categoria.
Però Messi suma 114 gols a la màxima competició continental i pocs minuts després aconseguirà el 115. Amb segell propi. Caient i aixecant-se. Amb sort i amb enginy. Amb fortuna i amb geni. Recupera la verticalitat, finta i col·loca el cos caient per trobar la manera d’armar el xut. Inapel·lable. Impressionant.
Durant una estona no es juga un Barça-Nàpols, sinó que el que s’ofereix al Camp Nou és un monogràfic de Messi. Utilitzant un símil taurí, una cosa que ja no està en voga, és veritat, seria com quan el cartell de la cursa de braus oferia un sol matador i es deia, sis toros, sis, per al destre. Encara que l’argentí sigui esquerrà. Baixa una altra pilota de l’aire i l’emboca. Un altre senyor gol. Ara bé, aquí intervé la tecnologia per revisar infinites repeticions fins a trobar una mà que, certament, si hi va ser estava molt ben amagada. No hi ha gol, però més tard sí que hi ha un penal. Sobre qui? Sobre Messi, a qui piquen amb rotunditat i el deixen cargolant-se.
Lisboa es veu més a la vora, a quatre passes, a un sol fado d’Amália Rodrigues de distància. Espera el Bayern, el temible Bayern, que té cedit un tal Coutinho. Amb tot, el bitllet convida a imaginar, a lluitar, a pensar i a
confiar en Messi. Ell sol no podrà. Però sense ell seria impossible. No ja guanyar la Champions, sinó ni tan sols haver arribat fins a la fase final.
Si els partits només duressin 45 minuts el Barça, i Messi, tindrien més arguments per creure-hi, perquè no va sobrat d’oxigen i les seves cames tenen més quilòmetres que les d’aquells ciclistes que s’atrevien a fer les tres grans voltes. Tanmateix, en aquest 2020 estranyíssim tot és possible. Fins i tot que aquest Barça crepuscular aspiri a guanyar la Champions, malgrat que pel seu costat del quadre hi hagi el Bayern i el Manchester City.
De fet, només els barcelonistes i els bavaresos saben què és tenir el trofeu a les vitrines d’entre els vuit equips classificats per als quarts de final. El Barça i Messi són com un fado en aquest tram de la seva carrera. Cauen, s’aixequen, a estones són bonics i pateixen quan les cames els fallen.
EL CAPITÀ
Messi va arengar l’equip abans de començar i va liderar el discurs mentre va tenir forces
ELS PREMIATS S’ENFRONTEN
Dels classificats per a Lisboa, només el Bayern i el Barça saben què és guanyar la Champions