El teatre se cita amb el públic en actuacions virtuals
El sector es reinventa amb propostes virtuals que obren noves vies
Em disculpo si ahir el meu missatge tenia un to malenconiós, no era la intenció transmetre’t pesar, va sortir així. Em torno a disculpar. Tot just em vaig despertar, em van venir ganes de comunicar-me, dir-te: ‘Sisplau, no escoltis el meu missatge ennuvolat’. Ai, ja era tard, l’havies escoltat. Pot ser que sigui millor així. Vull tenir la llibertat de parlar del que sigui. Et sembla bé? Podem fer aquest pacte?”. És un dels missatges d’amor, preparats amb música malenconiosa i pronunciats per la veu trencada de Cecilia Roth o l’accent seductor de Leonardo Sbaraglia, que qualsevol espectador pot rebre des d’aquesta setmana al seu mòbil. Durant 14 dies. Per nou euros. Són paraules d’Amor de cuarentena, una obra teatral... per WhatsApp. Una experiència creada per l’autor argentí Santiago Loza que aterra ara a Espanya a la plataforma Scenikus i en la qual un antic amor es comunica amb missatges sonors –es pot triar la veu de Roth, Sbaraglia, María Valverde o Jaime Lorente–, imatges i cançons que aniran arribant al mòbil i potser evocaran en el receptor experiències passades.
I Amor de cuarentena és només una de les moltes experiències teatrals nascudes en una pandèmia que ha obligat a tancar els teatres i a aguditzar la imaginació al sector per continuar treballant. Si el teatre és el regne del presencial, del viu i el proper, aquestes mateixes característiques que li han permès durar mil·lennis han jugat en contra seu en un moment de distanciament físic. Així doncs, aquests mesos han sorgit experiències digitals, virtuals, fins i tot semipresencials, que han aprofitat des de les noves apps fins al telèfon o la ràdio.
Des de radioteatre musical a través de podcasts –Bitácora de ida y vuelta, de Felipe Cabezas, sobre Miguel de Molina, ha format part del festival Grec i encara es pot escoltar de franc a teatresdeproximitat.cat– a emissions d’obres en directe en streaming. Des de peces creades per la videoplataforma Zoom, a l’audioteatre de La noche sin tiempo, en el que el públic partia del teatre Tantarantana amb uns cascos que li explicaven una història i li deien on aturar-se en un viatge pel Raval. I obres com ara Double, de Darkfield Theatre, seleccionada pel festival de Venècia, que protagonitzen els mateixos espectadors de dos en dos asseguts cara a cara a la taula d’una cuina. Es baixen una app, es posen uns auriculars i reben un àudio de 20 minuts que els demana que tanquin els ulls. Amb el
ASSAJANT FORMATS Emergeix des de teatre per WhatsApp i xat fins a poesies per telèfon i àudios de terror
seu so immersiu, l’oient viu una distopia en què li suggereixen que el seu company és un doble, que no és ell.
I sense apps, només amb un telèfon i una inscripció prèvia, ha aconseguit gran èxit en el Grec Poeta de guàrdia, en què actors com ara Sílvia Bel i Lluís Soler telefonaven a espectadors per recitar-los un poema: “Hola, et truquem perquè ens has dit que volies un poema sobre l’alegria que passa i te n’hem buscat un de Blanca Llum Vidal, no sé si la coneixes, que es titula entusiastament Vés-hi”
Però aquest nou teatre virtual, digital, telefònic, per apps o amb auriculars i passejant, ha vingut per quedar-se? És temporal? Quines propostes tenen èxit? Francesc Casadesús, director del Grec, que ha apostat per aquests experiments, reconeix que “n’estem aprenent”. De mica en mica van tenint coses clares, com ara que l’streaming d’una obra de teatre, encara que sigui en directe, perd de lluny davant la presencialitat. Però alhora han descobert que les eines digitals permeten deixar els continguts penjats al web i amplifiquen l’impacte del festival, permetent que es vegi arreu del món.
“De les experiències d’aquest any en quedarà l’ensenyar el pensament que hi ha després de la programació, de les obres, a través de debats i xerrades en línia. I pel que fa a les propostes artístiques concretes, és molt interessant el format semipresencial. En el Grec va funcionar molt bé Assedegats, dirigida per Oriol Broggi, que tenia tres càmeres dins de l’espectacle”. Hi havia públic a l’obra però també a la plaça fora del teatre, on s’emetia en
TEATRE BREU Els formats virtuals han de ser curts, més de 30 minuts i l’espectador desconnecta
directe en una pantalla i hi havia taules i bar. I també s’emetia a teatres de Catalunya en directe. “Aquestes propostes van crear comunitat, com fa el teatre, veus alguna cosa amb més gent”. Al revés, potser per la falta d’aquell espai social, reconeix que no va funcionar emetre en directe des de Buenos Aires en streaming a internet una obra nova de l’argentí Daniel Veronese. Sí que va funcionar, en canvi, subratlla, el teatre emès en directe per televisió: la dansa de Peeping Tom per BTV la van veure 10.000 persones. Però hi ha, apunta, el problema dels drets d’autor, que aquest any les companyies han obviat per la situació excepcional. Els espectacles que proposaven passejos amb podcasts també han funcionat. I el radioteatre. El que queda clar, diu, és que els formats per al teatre no presencial han de ser més curts, 30 minuts, 20 millor, o la gent desconnecta.
I conclou que ara senten “que els festivals han de trencar les seves parets, que hi ha una oportunitat per anar més enllà”, i diu que “si hi hagués plataformes de pagament com Filmin emetent les obres, seria clau: no puc pagar l’enregistrament d’un espectacle només per emetre'l en directe”. Creu que fora de temps de la Covid-19 continuaran encarregant obres en aquests formats perquè el projecte ho valgui, però veu difícil tenir tot un apartat “perquè l’esforç és enorme i la presencialitat física més interessant”.
Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, que dedicarà aquest octubre espai a aquests nous formats, assenyala que és igual si cal anomenar-los teatre o d’una altra manera. “Són una ex
pressió artística. El problema seria que ens centréssim a fer en virtual o digital el que ja fem presencialment. Fer streamings d’obres teatrals està bé per a un moment excepcional, però això no quedarà”. Sí que creu que ho faran els nous formats virtuals que aniran sorgint, tot i que remarca que no han de ser ni teatre ni cinema, han de tenir un llenguatge “diferent, nou, per explicar el que expliquen totes les arts: la persona i la societat. S’aniran emprovant coses i un 95% fracassaran. Però en el futur els festivals tindran un apartat més petit o gran per a aquests formats”.
Això sí, ara per ara assenyala que gairebé tot és de franc i que, si no es paga, a la llarga tot pot quedar en pura anècdota, en un fracàs. “El problema, com tot al món digital, és trobar un format, amb un contingut interessant, i intentar que econòmicament aguanti, ara per ara el seguiment de les propostes que estan fent els festivals europeus és baix”, adverteix.
El director teatral Roger Bernat és un dels que ha experimentat amb formats virtuals en la pandèmia. Amb tecnologies que ens envolten cada dia. D’una banda, amb intel·ligència artificial, amb un bot conversacional que parlava amb els espectadors al web del Lliure. Per un altre, amb un xat sobre Les 120 jornades de Sodoma del marquès de Sade en què participaven escriptores com Cristina Morales o Lolita Bosch i el públic es connectava.
Bernat recorda que “les pandèmies han canviat molt les maneres de fer teatre, allà hi ha els flagel·lants de la pesta negra que anaven de poble en poble narrant les seves penes”. I assumeix que “aquesta pandèmia, si a més de morts ens ha deixat alguna cosa, és un gran canvi en la nostra manera d’actuar, relacionar-nos, i com que el teatre reflexiona sobre com ho fem per relacionar-nos, era inevitable que adoptés nous formats”. “Si després arribaran als escenaris noves formes o noves temàtiques no ho podem saber, però sí que tenim clar ja que la pandèmia ha estat culpa del mal teatre que hem fet en les últimes dècades, incapaç d’unir dia i nit, salut i mort. Potser l’únic que ha fet la pandèmia és explicar-nos com vivíem realment, el món obscè on vivíem, el sadisme estructural en què es basa la nostra societat. Que ara aquest sadisme sigui evident potser ajuda a fer millor teatre. Ara ha pujat a escena la precarietat de les feines imprescindibles, de les residències... Tots hem estat fent un teatre molt dolent, hem de repensar-ho. Els nous formats són necessaris per explicar la societat en què vivim”, conclou.
EL REPTE DEL PAGAMENT El desafiament dels nous formats, com de tot a internet, és que es monetitzin