Un petit Messi contra els gegants bavaresos
Últim partit de la temporada al Camp Nou. Captiu dels protocols sanitaris, el futbol d’elit viurà a Lisboa un experiment in vitro sotmès a la incertesa general. Tot està a punt però tot pot ser suspès en qualsevol moment. La competició té poc a veure amb el que era abans de la pandèmia però acceptem el succedani com una forma de supervivència i com a reconeixement a tot el que potser no és essencial però que acaba sent indispensable.
Adaptar els criteris d’exigència futbolística i militant al simulacre tampoc no és fàcil.
Per sort, Messi no diferencia entre aparences i essència. Dissabte va tornar a jugar al màxim, impermeable a la dificultat d’haver de combatre l’arbitrarietat estúpida del VAR i les desconnexions alarmants d’alguns dels seus col·legues. Amb pitjors acabats que en temps d’esplendor, Messi construeix i crea amb la mateixa facilitat i, sobretot, marca un nivell de superioritat i d’expectatives que, ara per ara, és l’única certesa de l’equip.
En altres temps, quan Messi es va lesionar, l’equip va ser capaç de tirar endavant durant diverses jornades a rebuf dels lideratges successius de Cesc, Neymar o Suárez. Avui, en canvi, el protagonisme dels que no són Messi és molt més relatiu i situa la credibilitat de l’equip en el mateix àmbit que el d’altres contrincants. Per raons que se m’escapen, n’hi ha un que s’ha convertit en una mena de monstre imbatible: el Bayern Munic. Als mitjans de comunicació se’n parla d’una manera molt estranya. Es repeteix constantment “els bavaresos” però, en canvi, quan es parla del Manchester City no es parla “dels anglesos” sinó “dels de Guardiola”. Al Barça tampoc no se l’anomena “els catalans” sinó “els de Setién” i el Madrid és “els de Zidane” i no “els espanyols”.
Per què aquesta amb Baviera?
Però tornem al futbol.
Els precedents de la temporada fan que el Barça no sigui favorit i que tota l’esperança es concentri en Messi. Però tenint en compte que la versió actual de la Champions no segueix la lògica narrativa tradicional, si hi ha un moment adequat per transgredir la inèrcia de les apostes és l’actual. En el millor dels casos queden tres partits. Si Messi manté deferència nacional la forma desplegada dissabte i, sobretot, l’esperit unipersonal de fer no solament el que li toca a ell sinó també el que haurien de fer altres, no té sentit anar a Lisboa carregant la creu de la culpa i del flagell derrotista. També seria desitjable que no caiguéssim en l’eufòria prèvia, que els culers més joves podran identificar si recorden aquella estupidesa infantil de
Els precedents d’una temporada tan estranya fan que el Barça no sigui favorit
la caravana de motos acompanyant l’autocar per acabar eliminats contra l’Inter de Mourinho, com si el futbol adaptés els principis de la sèrie Els Teletubbies.
Amb aquest ambient d’estadis gèlids i d’onomatopeies de pastor, l’expectativa deixa de tenir l’èpica del futbol. Ara es trasllada a una mena d’intriga policial en què els espectadors ens convertim en lectors que intentem endevinar qui és l’assassí (o el dolent) i, sobretot, qui serà el detectiu talentós que resoldrà l’enigma. I encara que els bavaresos se’ns presenten com una força invencible de la naturalesa, jo diria que, com a bèstia enigmàtica amb tentacles imprevisibles, Messi és imbatible. Que no vol dir que de vegades “no le alcance” per treure’ns totes les castanyes del foc.