Impunitat ocupa
Molts ciutadans passen les vacances en segones residències o bé surten de les seves cases per gaudir d’ uns dies de merescut descans. Sàpiguen que un habitatge buit és avui un caramel per a les màfies de l’ocupació que, especialment a Catalunya, es lucren gràcies a una legislació permissiva que protegeix l’ocupa. Les dades que publica avui Mayka Navarro a les pàgines de Viure són clamoroses. Catalunya lidera el nombre d’ocupacions de tot Espanya. Des de gener, la policia catalana ha rebut una mitjana diària de 20 denúncies per aquesta raó, tres més al dia que el primer semestre de l’any passat. La indústria de l’ocupació no entén de crisi ni de virus. Campa al seu aire i ha demostrat que l’última llei aprovada el 2018 per activar la desocupació judicial exprés, ni ha donat el resultat esperat, ni ha servit per dissuadir els professionals d’aquest negoci ja que la xifra d’ocupacions il·legals ha augmentat en aquests dos anys. Emparats pel greu problema de la falta d’habitatge públic, aquestes màfies s’han especialitzat a localitzar pisos i cases sense aparent activitat humana. No tenen escrúpols i els és igual si l’inquilí de l’habitatge és a l’hospital, de vacances, de viatge professional o confinat amb els seus familiars. Rebenten la porta, canvien el pany, es dutxen, col·loquen el raspall de dents al lavabo i demanen una pizza a domicili. Això és suficient per demostrar a la policia que està vivint allà i així el cas es deriva al jutjat. La llei de desnonament exprés diu que hi pot haver una ordre de desallotjament en un mes, encara que sempre triga molt més. Així que punxen la llum i l’aigua mentre busquen una incauta família a qui li lloguen el pis o la casa amb un fals contracte a un preu inferior al de mercat. Negoci rodó. Quan la policia o el jutjat tornen a l’habitatge topen amb una situació de vulnerabilitat i els ritmes s’alenteixen encara més fins que els serveis socials troben una sortida a aquella família. I si un dia s’identifica un d’aquests mafiosos, la pena màxima que li pot caure és ridícula: de tres a sis mesos de multa. El més trist és que la política ha estat incapaç d’activar les solucions que a mig Europa s’apliquen a aquest fenomen i, per això, aquí s’ha cronificat. I així ens va.
Bon estiu.