La pandèmia facilita l’expansió dels gihadistes

La regió del Sahel n’és el vesper principal. Des de la caiguda del dictador Muammar al-Gaddafi el 2011 i la desestabilització de Líbia, que va derivar en la tornada al Sahel dels seus mercenaris ben armats i entrenats i la seva unió a cèl·lules gihadistes ja existents, el desert sahelià s’encamina sense fre pel precipici fonamentalista. Entre una constel·lació de sigles, que tant cooperen i es fusionen com s’enfronten a mort, destaquen la branca saheliana de l’EI, l’Estat Islàmic del Gran Sàhara (EIGS), liderada per Abdu Walid al-Saharaui, i el Front de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM), un paraigua de grups pro-Al-Qaida.

De moment, la força de les armes no n’ha aconseguit aturar l’expansió. Malgrat la presència militar internacional a la zona, amb 15.000 cascos blaus de la missió Minusma de l’ONU, a més de 5.100 soldats francesos, 6.000 nord-americans, 1.100 alemanys i la creació d’una unitat militar conjunta de cinc països (G-5 del Sahel), entre les dues organitzacions gihadistes han signat un augment ferotge d’atemptats –999 actes violents l’últim any, davant els 147 de l’any abans– a Mali, Burkina Faso i el Níger. Per a la sud-africana i fundadora del portal African

Yihad, Brenda Githing’u, alguns factors que han permès el creixement dels dos grups són “les fronteres poroses que permeten un flux lliure, tant de grups extremistes com del contraban que contribueix al finançament de les seves operacions, amb la realitat que els governs de la regió estan mal equipats per abordar l’amenaça existent sense assistència internacional”.

Els últims mesos, un moviment ha fet saltar les alarmes: les milícies gihadistes han trobat refugi a les reserves naturals frontereres al sud de Burkina Faso amb Togo, Benín i Costa d’Ivori, on comercien amb l’or extret a les mines d’or burkineses sota el seu control, el tràfic il·legal d’ivori o animals i aconsegueixen motocicletes des de Benín o Nigèria per perpetrar els seus atacs. Al febrer el president togolès Faure Gnassingbé va admetre obertament la seva suor freda. “L’amenaça terrorista és real i la pressió molt forta; cada dia la sentim una mica més”.

Les connexions dels grups gihadistes sahelians amb la banda nigeriana Boko Haram o amb la seva escissió, l’Estat Islàmic de l’Oest de l’Àfrica, que han causat al voltant de 30.000 morts a la regió del llac Txad l’última dècada i han duplicat els atacs l’últim any, amenacen de crear un cinturó gihadista incontrolable al cor de l’oest africà.

Ara bé, si fins ara Boko Haram era el grup que més s’acarnissava amb els civils –un 42% dels seus atacs tenien com a objectiu els veïns de la zona per provocar terror i controlar territoris–, el continent ha vist l’aparició de dos focus gihadistes despietats més. Sota la difusa benedicció de l’Estat Islàmic de l’Àfrica Central, l’Aliança de Forces Democràtiques (ADF) ha portat el terror a l’est de la República Democràtica del Congo, amb segrestos massius i una signatura macabra de les seves aventures: degollaven moltes de les víctimes. Amb tot, si hi ha un epicentre alarmant en la nova escena islamista africana és al nord de Moçambic. Allà el grup Ansar al-Sunna, originat el 2017, ha estat capaç d’aconseguir el control de ciutats de milers d’habitants i ha perpetrat nombroses matances de pur terror: un 78% dels seus atacs són contra civils.

La sud-africana Jasmine Opperman, directora del Consorci d’Anàlisi i Investigació de Terrorisme a l’Àfrica, escriu sobre aquest grup misteriós, del qual es desconeix el líder, l’estructura o orígens i que no ha declarat oficialment els seus objectius ni la seva ideologia, per bé que abraça la simbologia gihadista. I la seva anàlisi no és tranquil·litzadora: “Tenen accés a intel·ligència, a coneixement d’on està desplegat l’exèrcit i quan són més vulnerables, tenen accés a uniformes de les forces armades moçambiqueses i a armament pesant... La seva sofisticació està creixent dia a dia”.

Més enllà d’una esbombada ideologia islamista i una abraçada tàctica a la causa global, el gihadisme africà, partidari d’exacerbar les rivalitats ètniques en el seu benefici, creix sota l’impuls d’un context de pobresa, de l’absència d’estat central amb actes de brutalitat policial rere la màscara de la lluita antiterrorista i d’oportunitats il·lícites de negoci com el contraban d’armes, de drogues, de recursos minerals o de persones. Enmig d’aquest panorama, la pandèmia ha gangrenat les ferides. L’últim informe semestral de l’Observatori Internacional d’Estudis sobre Terrorisme afirma: “Les dinàmiques que s’observaven s’han accelerat, de manera exponencial, en alguns dels casos. Un exemple d’això es pot veure en l’arribada de grups gihadistes a territoris on fins ara la seva presència era testimonial o nul·la, i que s’ha vist afavorida per la concentració dels esforços de tropes locals a contenir la pandèmia i la puntual retirada cap als aquarteraments de soldats destinats a missions internacionals a fi de prevenir contagis”.

CONNEXIÓ ENTRE GRUPS Amenaça que es creï un cinturó gihadista sense control al cor de l’oest africà

GIHADISTES A MOÇAMBIC “Tenen accés a la intel·ligència militar, a uniformes, a armament pesant”

BURKINA FASO Les milícies gihadistes han trobat refugi en les reserves naturals