Rèquiem per al gall Marcel
La cruel mort de l’animal reobre el debat a França sobre la convivència en el medi rural
Una altre cop un gall, el símbol oficiós de França, encén les passions. L’any passat va ser Maurice, a qui un tribunal va permetre continuar amb els seus cants matinals a l’illa d’Oléron, davant la costa atlàntica. Hi va haver alegria per aquell desenllaç feliç, tot i que provisional (l’au va morir fa uns mesos, durant el confinament, per una inflamació nasal). En aquesta ocasió, el gall, de nom Marcel, ha patit un destí molt més injust i cruel. Un veí iracund va irrompre al galliner, un matí del mes de maig, i va matar el dissortat animal amb una escopeta i una barra de ferro.
Els fets van passar a Vinzieuz, un poble de 450 habitants en el departament de l’Ardecha, a 75 quilòmetres al sud-oest de Lió. Els propietaris de Marcel, els Verney, una parella amb dos fills, van quedar traumatitzats per la violència de l’intrús, que també va escampar un verí que va arruïnar en qüestió d’hores l’hort de la casa. El gall, d’elegant figura i orgullós defensor del seu territori, era molt estimat. Els seus cants marcaven el ritme quotidià.
Sébastien Verney, professor de geografia i història –i fins fa poc regidor del poble– va presentar una denúncia contra l’atacant. El judici està pendent. A més, Verney va obrir una pàgina a Facebook i va contactar amb una associació per divulgar un manifest, “Justícia per al gall Marcel”, una crida a les autoritats perquè evitin drames semblants. El document ja ha aconseguit 73.000 firmes. L’amo del desgraciat gall demana que “s’asseguri la defensa dels animals, dels nostres territoris rurals, davant de comportaments que posen en qüestió la vida mateixa del nostre camp”.
Els casos de Maurice i Marcel són simples exponents d’un problema generalitzat de convivència, en els medis rurals, entre la població local i els arribats de les ciutats, ja sigui perquè han comprat o llogat una segona residència o perquè han decidit instal·lar-s’hi definitivament, farts dels inconvenients i el cost de la vida urbana. El botxí de Marcel era un d’aquells neorurals que esperen del camp la tranquil·litat absoluta, sense tenir en compte que allà també hi ha una activitat humana ancestral que ha de continuar. Són aquelles persones les que protesten perquè repiquen les campanes, per l’efluvi desagradable que desprenen els camps acabats d’abonar o pels excrements de les vaques en carrers i carreteres.
“Estic d’acord que la gent de la ciutat s’instal·li als pobles perquè així els ajuden a sobreviure i que conservin els serveis, però fa falta que acceptin el camp tal com és”, assegura per telèfon a La Vanguardia en Sébastien. La seva por, tot i això, és que la pandèmia acceleri l’èxode de les ciutats cap al camp, aprofitant l’auge del teletreball, i situacions de tensió com la que va propiciar la mort de Marcel siguin cada vegada més freqüents.
Abans de produir-se el trist episodi
París prepara una llei per “definir i protegir el patrimoni sensorial” del camp, igual que els seus sorolls i fetors
de Vinzieux, el Parlament francès ja havia pres la iniciativa. El diputat d’Els Republicans (dreta) Pierre Morel-À-L’Huissier és el principal inspirador d’una proposició de llei “per definir i protegir el patrimoni sensorial” dels àmbits rurals. Això inclou les fetors i els sorolls (“les emissions sonores i olfactives”, segons el text legislatiu) que poden ser, per a alguns, potencialment molestos. Això inclou des del cant dels galls, al raucar de les granotes, el bram dels ases i fins al concert dels grills i cigales en els calorosos dies de l’estiu. En la seva intervenció a l’Assemblea Nacional, el diputat conservador va admetre que “a alguns els pot semblar un tema una mica lleuger i fins i tot divertit, però en realitat mostra com la nostra societat i com les relacions humanes es fan més complexes”. El parlamentari va lamentar “l’individualisme creixent”, la “judicialització” i “la intolerància creixent entre veïns” que procedeixen de cultures distants, i va insistir que les molèsties del camp “són part de la nostra identitat” i que cal preservar el mode de vida rural.
A la família Verney li queda el consol que Marcel, abans de morir, va fer bé la seva feina. Al galliner hi van néixer després cinc pollets. Encara és aviat per saber si, entre ells, hi haurà un o més mascles per perpetuar l’estirp i, després d’una probable sentència condemnatòria contra el veí, amb una multa exemplar, un altre Marcel, jove i fogós, podrà desofendre el seu malaurat progenitor.