Catalunya, líder en ocupes
Catalunya és la comunitat autònoma on es registren, amb diferència, un major nombre d’ocupacions il·legals d’habitatges. En el primer semestre s’han presentat 3.611 denúncies, mig miler més que en el mateix període de l’any anterior. A Andalusia la xifra és tres vegades menor (1.183 denúncies) i a Madrid han estat 657 les ocupacions registrades.
El fenomen ocupa, en tot cas, va en augment a tot el país i genera una creixent preocupació social pel temor dels propietaris que puguin entrar estranys per quedar-se a viure al seu domicili o segona residència quan ells estan absents. El problema és que, una vegada s’han instal·lat a l’habitatge, costa molt de treure legalment de la casa els ocupes. Això és una cosa ja coneguda, a causa que les actuacions policials i judicials no són tot el contundents que haurien de ser. Fa temps que s’exigeix un enduriment de la llei per defensar el dret a la propietat privada de l’habitatge però no acaba de produir-se mai. Això fa que proliferin les empreses antiocupes, especialitzades a pressionar els que s’apropien d’un habitatge aliè perquè l’abandonin. D’aquesta manera, hi ha qui opta per solucions paral·leles a les legals. Però és evident que haurien de ser els jutges i la policia els que protegeixin els ciutadans contra l’ocupació il·legal dels seus habitatges.
Cal preguntar-se, a més, per què Catalunya és la comunitat autònoma on es registren més ocupacions il·legals d’habitatges. Catalunya té una llarga tradició de l’activitat del moviment okupa. Però també registra un acusat dèficit d’habitatge social que provoca que famílies vulnerables, en procés d’exclusió, optin per ocupar habitatges buits abans d’haver de quedar-se al carrer. Hi ha, així mateix, bandes mafioses molt actives en l’ocupació de pisos, bé com a base per a les seves activitats delictives o bé perquè les utilitzen per fer negoci en cedir-les després a persones o famílies necessitades que accepten aquesta alternativa com a mesura desesperada. I a tot això, a més, caldria afegir la legislació específica introduïda per la Generalitat al seu decret sobre mesures urgents en matèria d’habitatge que empara indirectament les ocupacions de pisos per necessitat social i que complica encara més els processos legals per lluitar contra elles. La normativa de la Generalitat, en concret, obliga els grans tenidors d’habitatges, com bancs, caixes, fons d’inversió i grans inversors, a oferir un lloguer social de set anys als ocupes dels seus habitatges que estiguin en situació de vulnerabilitat.
La necessitat de proveir d’habitatge social la població més necessitada no hauria mai d’anar en contra del dret a la propietat privada dels ciutadans, perquè està en la base de la convivència. Davant la problemàtica de les ocupacions il·legals d’habitatges, l’actuació de les autoritats s’ha d’enfocar en una triple direcció: un major enduriment legal de les penes per usurpació d’habitatges aliens, una actuació més activa dels serveis socials per resoldre les situacions d’emergència habitacional i, en tercer lloc, una ambiciosa i suficient política de construcció d’habitatges de lloguer assequible.
La situació actual de pràctica impunitat que tenen els que ocupen pisos il·legalment, en tot cas, és un fet intolerable que no succeeix en cap dels països del nostre entorn. Mentre s’avança en la recerca de solucions socials per a l’habitatge, cal reformar amb urgència l’actual legislació. En realitat n’hi hauria prou amb copiar algunes legislacions europees. La policia, en aquest sentit, hauria de poder desallotjar els ocupes en un termini màxim de vint-i-quatre hores, amb la corresponent ordre judicial, i el Codi Penal hauria de considerar la usurpació d’habitatges com un delicte que comporti penes de presó, en lloc de qualificar-la tan sols com una falta, cosa que deixa pràcticament sense càstig els ocupes. La qüestió és per què no es fa res en aquest tema.
La necessitat d’habitatge social no hauria de justificar mai la vulneració del dret a la propietat