A on hem d’anar?
Dins de la sèrie d’articles que estic infligint als lectors durant aquest mes d’agost, avui li toca el torn a les que penso que són les polítiques més urgents que cal adoptar, si de debò es vol sortir de l’atzucac en què ens trobem. La qual cosa que exigeix, d’entrada, un reconeixement. Res o gairebé res no seria possible si no fos perquè els caps d’Estat i de Govern de la
Unió Europea van arribar, la matinada del dimarts 21 de juliol, a un acord per posar en marxa un bilionari pla de recuperació econòmica després de la pandèmia. La resposta comunitària combina un fons de 750.000 milions d’euros (390.000 són subvencions i 360.000 són crèdits) amb el pressupost plurianual per al 2021-2027, que ascendeix a 1.074 bilions. És un acord històric per la situació d’extrema gravetat precedent, pel volum de fons acordat i, sobretot, perquè per primera vegada la Comissió Europea s’endeutarà, és a dir, per primera vegada hi haurà un deute federal europeu. Per ponderar la importància d’aquest últim punt, s’ha de recordar que, perquè existeixi qualsevol forma de comunitat, són necessaris dos requisits: que hi hagi unitat de direcció (és a dir, un sistema d’adopció d’acords vinculants per a tots els comuners) i que la responsabilitat davant tercers per alguns deutes sigui també comunitària. Un exemple històric posa en relleu aquesta transcendència. Alexander Hamilton figura com un dels pares fundadors dels Estats Units, sense haver estat president del seu país, no només pel seu protagonisme en la redacció dels
“Papers federalistes”, sinó per haver dotat els Estats Units –com a primer secretari del Tresor– dels tres instruments financers que defineixen en l’àmbit econòmic un Estat federal: un banc central, un deute federal i uns impostos federals (el primer impost federal va ser sobre el whisky, i va aixecar una enorme polseguera). La Unió Europea ja disposa de dos d’aquests tres requisits: un banc central i un deute federal. És un camí sense retorn.
Gràcies a aquest marc comunitari, podrà Espanya –igual com altres països europeus del seu entorn– afrontar amb esperances d’èxit els seus greus problemes. I ha de fer-ho distingint clarament dos àmbits. En primer lloc, absolutament prioritari, el de la crisi social que, com a conseqüència d’una crisi econòmica devastadora, es desencadenarà imparable la propera tardor, i a la qual caldrà fer front mitjançant la distribució de recursos a través de l’ingrés mínim vital i altres mesures que siguin senzilles en la seva concepció i operatives en la seva execució; cuidant a més, per una part, que ningú que necessiti ajuda no quedi despenjat, i esforçant-se, per una altra, a evitar que els esmentats ajuts puguin conformar a mitjà termini una societat subsidiada.
I last but not least, Espanya ha d’escometre una política industrial fins avui inexistent, que, sense perjudici de destinar recursos a aquells sectors que –com el turisme– han estat més fortament afectats per la pandèmia, destini els diners públics que vindran –condicionats– d’Europa a la modernització del seu sistema productiu, en la línia ja apuntada per l’acord francoalemany del maig del 2019 sobre un esforç públic coordinat per impulsar la indústria europea. Cal aprofitar l’ocasió i invertir aquests diners públics en la modernització dels aparells productius en quatre direccions: energia, automatització, indústries de la vida i indústries digitals, de la informació i de la comunicació. Tot això amb la finalitat que l’Espanya que emergeixi de la crisi deixi de ser un membre endarrerit de la Unió Europea i disposi d’una economia desenvolupada.
Per això són necessaris tres requisits. En primer lloc, un pla concebut amb visió llarga (és a dir, no constret per la situació present) i concertat amb França i Alemanya, tenint en compte que aquests dos països són els que determinaran amb tota certesa, en un immediat futur, què és el que es produirà a Europa i qui ho produirà. Així de clar i així de dur. El segon requisit resulta també evident: cal un consens polític ampli (més enllà del Govern de coalició actual) i sòlid (a cobert de les “urgències històriques” de radicals i independentistes), que comenci al Congrés dels Diputats. Invertir en el futur exigeix prioritzar sectors i aportar-los recursos que d’altres voldrien per a ells; i això només pot fer-ho un govern fort per comptar amb una majoria àmplia. I el tercer i últim requisit és que la gènesi, desenvolupament i execució d’aquest pla es duguin a terme en el marc d’una sostinguda col·laboració publicoprivada. Per tant, el pla ha d’estructurar un sistema competitiu de selecció de projectes, sorgit d’un diàleg amb empreses i experts no condicionats pels problemes del present; un diàleg que no estigui predeterminat per estrictes criteris de territorialitat.
Gràcies al marc comunitari, Espanya podrà afrontar amb esperances d’èxit els seus greus problemes