Diaris en temps de virus
La informació no havia necessitat mai tanta bugaderia i centrifugat en aquests temps estranys. Els seus guardians ensumen igual que gossos rastrejadors l’empremta dels rebrots i dels fakes, sense escatimar el terror que hi ha subjacent en l’alerta de la comunitat científica sobre l’Spain is diferent, que torna a acomplexar-nos. Sí, aquest és el país més colpejat d’Europa occidental, supera en casos el Regne Unit i s’ha convertit en zona de risc, vetada pels governs dels nostres turistes. Qui s’atreveix a celebrar l’orgull nacional? Quants voldrien tocar el dos a Abu Dhabi o Nova Zelanda, si tinguessin amics rics, i desespanyolitzarse “de moment”.
No n’hi ha prou amb penjar les catifes a la barana, sacsejar els àcars i enrotllar-les fins que se senti fred al pis. Res no semblarà del tot net durant la convivència amb l’epidèmia. El borrissol i la pols ens recorden diàriament aquella paraula tan lletja: infectats.
Combinem dos fils narratius: el que succeeix i el que ens succeeix, de vegades estretament enllaçats, com aquells nuvis que han de decidir entre casar-se en solitari o posposar el casament. Conec dues parelles que l’han ajornat per a l’estiu següent; a una li va costar 15 anys de decidir-se, per la qual cosa ha estat un cop molt baix. Malgrat el desengany, s’han sentit personatges històrics. Han entrevist la transcendència del relat, el que els explicaran un dia als seus nets si sobreviu el seu amor, les fotos del vestit blanc i el frac amb màscara igual que un parell de còmics, acompanyats tan sols per un parell de testimonis i l’onada de calor.
Llegueixo a The Atlantic que els anglosaxons han tornat a treure el diari sense que els hi demanés un psicòleg. Els espanyols han estat més reticents al gènere, ai el pudor, encara que la recent bombolla editorial d’autoficció ha aconseguit agitar el llapis interior. El coronavirus ha provocat una catarsi autobiogràfica, la necessitat privada de dir: “Jo era allà, jo el vaig tenir”. Els diaristes que li deuen la seva vocació al virus s’atipen d’explicar el mateix, llavors pensen per escrit. I sense olfacte ni sabor, examinen la superficialitat amb què van navegar en els moments més essencials de la seva vida, sense permetre’s ser-hi en cos i ànima, abduïts per l’imperatiu social de rendir, demostrar, no fracassar.
El diari íntim acompanya com a notari d’un temps propi que ningú no t’arrabassa. Perquè les millors hores del dia sempre són aquelles en les quals perds voluntàriament el telèfon i ingresses en un territori mental on vas ajuntant paraules per voler explicar el que no té explicació.
La recent bombolla editorial d’autoficció ha aconseguit agitar el llapis interior