Fer un dol
Quan es produeix una pèrdua afectiva propera “es trenca un paisatge”, com diu el poeta, i des de la meva professió diem que cal fer un dol. I què és fer un dol? Doncs passar per totes les etapes que la pèrdua signifiqui: pena, dolor, un no poder-s’ho creure, i una estranya sensació de irrealitat, com si en despertar l’endemà tot hagués estat només un malson. Encara que la realitat és tossuda i en cada moment et recorda la pèrdua. Potser perquè cal anar refent el paisatge de nou; s’ha perdut aquell paisatge, però amb el que resta i el que va arribant de nou es presenta una nova realitat que cal construir. Això passa cada dia del món, però quan hi ha una pèrdua afectiva important, els sentiments contradictoris afloren a la superfície i cal una sedimentació nova. I per damunt de tot, cal temps. En aquestes circumstàncies, el temps pren un ritme lent i feixuc alhora que a poc a poc es van esvaint les boires i amb tots els canvis que es puguin donar, hom se situa en un altre temps i potser també un altre espai emocional. Això és la cicatrització, el dolor va desapareixent i resta la petja com una cicatriu en l’ànima, que segurament ja en porta unes quantes al llarg de la vida.
I com més velles som les persones quan això passa, menys lluny ens sembla que han anat a parar els que ja no hi són, perquè les presències noves escassegen i les que han estat companys de vida i han marxat semblen més properes. És una sensació, però no en sabem gaire de les sensacions i quin sentit tenen. Potser és el temps compartit amb les seves vivències el que fa de coixí esmorteïdor d’aquestes sotragades emocionals, no pas per glosar les virtuts del que ha marxat, sinó perquè era un punt de referència, amb virtuts i defectes, però que era entre nosaltres.
Això és fer un dol, passar per aquests estats d’ànima contradictoris de ràbia i estranyesa, i de rebuig i acceptació alhora, i amb el temps, que aquí és el nostre gran aliat, els colors es difuminen i acaben formant part de la realitat que s’imposa i anem creant de nou. Quan jo era petita, recordo que a pagès, quan una persona moria, els familiars propers portaven els vestits negres durant anys, no es compraven roba nova sinó que tenyien de negre la que tenien, com una declaració externa del seu dol. Ara el dol o es nega, que no és pas bo, o es porta ànima endins.