Farigola i romaní
Ia més, fa molt bona olor!”. La perfumera m’acosta la crema i m’envaeix una intensa olor de romaní. I torno a tenir els genolls pelats, la pell cremada pel sol, enfilant-me per la muntanya de Montserrat buscant escorpins sota les pedres, menjant mores a dues mans i vivint aventures imaginàries al túnel abandonat del cremallera.
El trasllat als estius de la meva infantesa a casa els avis ha estat instantani. La nostàlgia m’envaeix, no només dels berenars de l’àvia i els passejos per l’hort de l’avi, sinó de l’enorme sensació de llibertat i despreocupació. I també del temps aturat, un estiu etern sota el sol del Bages. Van ser només uns quants anys i unes quantes setmanes les que passava a Monistrol de Montserrat. Però la memòria sempre m’enganya i sembla que van ser molts mesos de la meva vida els que vaig viure sense horaris, sense tasques, sense presses. Després, els estius es van anar accelerant. Primers viatges, en família i amb amics, i després una planificació per encabir-ho tot: desplaçaments, visites, excursions, experiències, àpats... Un no parar.
No només els estius s’han anat accelerant. La vida mateixa està atapeïda en jornades inacabables de tasques i estímuls que no s’acaben mai, perquè portem a sobre, als nostres mòbils, la porta d’entrada al món. No hi ha treva, ni silenci, ni possibilitat d’avorriment. Ni el confinament ens ha fet abaixar el ritme. El teletreball ha multiplicat les hores de feina, ocupant les que s’utilitzaven per desplaçar-se, dels pocs moments en què es pot badar. Als nens se’ls han imposat en molts casos llargues jornades davant l’ordinador en classes virtuals acompanyades de deures, com si perdre un parell de mesos
En aquest estiu estrany, la majoria redescobreix els paisatges de proximitat
d’escola impliqués un futur fracàs. Curiosament, milers d’estudis a tot el món demostren que l’avorriment és la llavor de la creativitat o que no hi ha res millor per resoldre un problema que desentendre-se’n durant una bona estona, deixar la ment en repòs amb qualsevol tasca rutinària, i la solució apareixerà com per encanteri.
La velocitat i l’acceleració són el tret distintiu del present. Tots els processos es poden escurçar sempre una mica més. La tecnologia ha servit, bàsicament, per estalviar temps, fins i tot allà on ningú ho havia reclamat. Quan es va emprendre l’absurda xarxa d’aeroports locals i AVE a tot Espanya, a l’època de la turboeconomia, un dels arguments dels líders regionals era que estalviaria temps. Com si Espanya tingués la mida dels Estats Units i encara s’anés en diligència d’una banda a l’altra. Com si no fos més important estalviar els minuts diaris que es perden en transport de proximitat, insuficient i antiquat, que en un desplaçament extraordinari de tant en tant. Accelerem fins i tot l’art de passejar, convertint el senderisme en cursa de cross o triatlons de la comercial Iron Man.
Aquest és un estiu estrany. Lluny de destinacions exòtiques, la majoria redescobreix els paisatges de proximitat que semblaven tan vulgars i vistos. I jo, fent honor a aquesta columna, m’esforço a retrobar la vida lenta que vivia sense pensar quan grimpava envoltada de farigola i romaní.