El més cru del cru centre
Pels barcelonins la plaça Catalunya i el carrer Petritxol són una ruta nostàlgica amb fotografies de Català-Roca. Ara, sense turistes, els carrers evoquen aquell blanc i negre
Els meus avis paterns vivien al carrer de les Moles, número 7, entresol. Pel nord, Fontanella, pel sud, Comtal. El lloc més centrat que hi ha al centre. Confesso que un dels meus somnis seria tornar a entrar algun dia en aquell pis minúscul.
Dels avis en recordo el seu afecte, l’amor pel cinema i la música del tocadiscos. I, per damunt de tot, l’inoblidable gust de les patates que es fregien a l’oli del rostit del pollastre que feia l’àvia. Si amb els pares la nostàlgia va vinculada a la desobediència, amb els avis, a la paciència... I al gust.
Amb ells passava algun cap de setmana. “Baixava” a Barcelona –com encara diu la meva mare– des del barri d’Horta. La plaça Catalunya, tan a la vora del carrer de les Moles, forma part d’aquell imaginari quan els pares em compraven, en una parada que hi havia a prop del carrer Bergara, les veces per als coloms. Era una època que els coloms no eren les rates amb ales en què s’han convertit mig segle després. Avui dia els coloms han perdut el glamur; no hi ha cap parada per comprar i alimentar aquestes bestioles, i, en tot cas, l’espectacle el pot donar un vol rasant i assassí d’unes gavines de metre i mig.
En l’actualitat travesso la plaça més coneguda de Barcelona un cop al mes, aproximadament. Per a un nadiu és una plaça que es mira però que no s’observa. Està de passada. És aquella plaça que per a una generació és al costat d’El Corte Inglés i per a una altra davant de la botiga d’Apple. De fet, sé d’aquesta plaça, i de Barcelona, més pel que he llegit a Lluís Permanyer (les alzines, per exemple) que no pas pel que hi he viscut.
No m’havia fixat mai en l’enorme quantitat d’estàtues que envolten la plaça. Hi ha centenars de coloms però, a les sis de la tarda, no hi ha gent. El centre de Barcelona està angoixat. Hem passat d’estar que si sí a estar que si no. La sobredosi de turisme, amb el seu negoci ocasional, ha donat pas a un estiu de ciutats per als seus ciutadans. Amb un buit trist i molt poc pròsper per als seus comerciants.
En aquella època baixava fins al carrer Comtal, on hi havia La Montserratina, una pastisseria amb una coca insuperable on el sucre campava al seu aire per la massa. La Montserratina ja ha tancat, com tants altres comerços que formaven part de l’univers mental de moltes generacions de barcelonins. Per allà deambulava per carrers i carrerons fins a Petritxol, on m’asseia amb els avis a la granja Dulcinea, amb les seves taules de fusta esperant un plat de nata (amb sucre, per descomptat) i una ensaïmada. Avui he tornat a aquest carrer, ple d’auques a les parets, de galeries d’art, de papereries... Gairebé tot està tancat. El paisatge és depriment. Estic en contra de la massificació turística, però també de la tristesa comercial. No hi ha turistes d’aquí ni d’allà ni de més enllà. D’un carrer que tenia excessiva vida a un moribund en espera de temps millors. M’assec al Dulcinea i demano el meu plat de nata de nostàlgia infantil. Només hi ha dues taules (una família francesa de quatre i un noi i una noia alemanys). Ningú més. És 31 de juliol i la granja tanca demà per vacances. Em pregunto si, en vigília de Nadal, es tornaran a
No volem turisme per a Barcelona però els barcelonins marxem... a fer turisme (això sí, local)
formar les llargues cues de cada any. “Esperem que sí” –em diu un dels històrics cambrers del local. Surto i una dona que té una botiga de postals crida que “el cap de setmana que ve no obre”. La zona està deprimida, com escrivien fa vuit dies en un magnífic (i dolorós) reportatge Silvia Angulo i Ramón Suñé a La Vanguardia. Van anomenar aquesta zona del centre de la ciutat La milla de plom. Un bateig brillant.
No volem turisme per a Barcelona, però els barcelonins marxem... a fer turisme. Ho anomenem turisme local, una manera pija de dir que no ens n’anem... però sí. Passejo per Portaferrissa, Portal de l’Àngel, Comtal, torno a passar per casa els meus avis a Moles, 7. Sento una cosa que no sé descriure. Observo el carrer per dalt, per baix. Al costat del portal dels avis, una botiga de marcs a mida. Una auca en una paret amb la imatge de la Marededéu de Montserrat diu: “Senyora, no deixeu mai a soles els veïns del carrer de les Moles”. Espero que es compleixi el somni de veure el pis.
No hi ha ni una ànima pel carrer. És mitja tarda. I la nostàlgia és silenciosa, trista, dolorosa.
(Demà, el Laberint d’Horta.)