La dona que no podia satisfer tothom
“I’ve been searchin’ my soul tonight”, cantava la Vonda Shepard a Ally McBeal els mesos d’estiu, quan estava en plena adolescència i era latent l’emancipació moral respecte als pares. Moltes hores amb amics per explorar, per fer les primeres calades i amagar el paquet de tabac darrere d’una reixa d’un local comercial abandonat o en un racó de l’habitació. Però, si sonava aquesta sintonia, volia dir que calia deixar de vagar pels carrers i la platja de Sant Antoni de Calonge. Era nit de quedar-se a casa, perquè podia estar despertant un embrió de maduresa, però també l’obsessió per la ficció televisiva.
Ally McBeal era una comèdia dramàtica amb tocs musicals ben esbojarrada, estrenada als Estats Units al 1997 i que aquí es va tornar en sinònim d’estiu per als que la seguírem al prime time de Telecinco. L’Ally (Calista Flockhart) era una advocada que entrava a treballar en un bufet molt peculiar després d’haver denunciat el seu anterior cap per assetjament sexual. Allà hi encaixava de meravella, perquè a tothom li faltava un bull. Qui no recorda les converses i balls davant del mirall dels lavabos unisex de l’oficina (o la cambra secreta que hi havia darrere una tassa de vàter); el fetitxe que tenia en Richard Fish (Greg Germann) amb les papades de dona (sobretot la de Dyan Cannon, l’exdona de Cary Grant); els invents absurds de l’Elaine, la secretària (Jane Krakovski), o les al·lucinacions de l’Ally, sobretot del nadó que ballava Hooked on a feeling de Blue Swede.
El creador, David E. Kelley, responsable dels guions de la recent Big little lies, s’havia convertit en el Déu de les sèries legals: el 1999 es va endur l’Emmy a la millor comèdia per Ally McBeal i al millor drama per El abogado, i, per rematar el seu nom a la indústria, a més formava una de les parelles més poderoses, casat com està amb Michelle Pfeiffer des de fa 27 anys. Però no tot eren lloances. Com passava amb moltes dones televisives, l’Ally era víctima del deure moral no escrit de ser un referent per a les dones. Totes. Un dia se la reivindicava per ser una dona treballadora i l’endemà se l’enfonsava per vincular la seva felicitat a les relacions amb els homes. L’actriu protagonista rebia el mateix tracte d’amor-odi: un dia col·locaven Calista Flockhart entre les dones més atractives i l’altre discutien si era un mal referent per la seva primesa, quan qui realment patia trastorns alimentaris era Portia de Rossi, que hi feia de Nelle i que va arribar a pesar 37 quilos. Sèrie i actrius tenien el deure de ser esplèndides i sense màcula per no ser criticades, cosa impossible. I, si bé era cert que l’advocada era pesadeta amb el peix bullit d’en Billy (Gil Bellows), el seu amor d’infància i company de bufet, no se li hauria de negar a Ally McBeal l’estatus de sèrie imaginativa i agosarada.
Que les seves cinc temporades no siguin en cap plataforma de continguts és una d’aquestes absències incomprensibles. Seria una bona manera de fer memòria, de recordar de manera indirecta aquells estius en què l’endemà de mirar la sèrie em trobava els amics a la platja, esperant no haver-me perdut una d’aquelles nits que defineixen la joventut entre confessions a l’espigó de l’Amistat (que va quedar devastat pel Gloria i van reconstruir a temps per a la temporada). Esclar que també eren importants aquelles dues o tres hores d’episodis consecutius amb la mare, quan deixava de ser un adolescent de males contestacions per tornar a ser el petit, tot i tenir el paquet de tabac amagat al pot de pilotes de tennis de sota del llit.