Sutil elegància a Pedralbes
Andrea Motis navega entre el jazz i la música brasilera acompanyada d’un quartet
Talent molt precoç, Andrea Motis està vinculada a la música des de la seva més tendra infantesa. Nena prodigi del jazz, va debutar als 15 anys amb el disc Joan Chamorro presenta Andrea Motis, després de madurar amb la Sant Andreu Jazz Band sota el guiatge del seu descobridor i mestre.
A partir de llavors, la carrera de la trompetista i cantant barcelonina va prendre un rumb accelerat i sempre al costat de Chamorro, que continua sent un puntal determinant al contrabaix en el seu actual quintet, integrat per veterans i prestigiosos músics del calibre d’Ignasi Terraza al piano, Josep Traver a la guitarra i Esteve Pi a la bateria.
La fulgurant trajectòria de Motis va fer un gran salt fitxant per al mític segell Impulse. Gràcies a això va poder gravar Emotional dance (2017) a Nova York, en què, a més de versions, va incloure alguns temes propis. El seu prestigi internacional va augmentar amb Do outro lado do azul (2019), editat per la llegendària marca Verve. En aquest disc, com indica el títol, hi predomina la saudade brasilera, que va com l’anell al dit a la seva veu expressiva, sense oblidar el català en diversos temes propis. A més, s’atreveix amb una d’original del Mediterráneo de Serrat que s’ha convertit en un puntal del seu actual repertori.
Després de presentar el nou disc l’any passat al Palau de la Música, amb tota mena de detalls, la seva actual gira postpandèmia va arribar ahir a Pedralbes i aquesta setmana que ve al Festival de la Porta Ferrada. Amb les 800 entrades venudes, el concert va repartir el repertori entre clàssics de jazz, com el Señor blues, d’Horace Silver; l’estàndard My favorite things; delicats temes brasilers del calibre de Dança do solidao, de Paulinho Viola, o Baiao de cuatro toques, i cançons populars, com les versions de Rabo de nube, de Silvio Rodríguez; el bolero Bésame mucho, o la relectura de Louisiana o els camps de cotó, d’Els Amics de les Arts, o fins i tot Alegria, d’Antònia Font.
Després de l’oportú discurs del director del festival, la vetllada va arrencar amb Nat King Cole a ritme de swing i una protagonista en un avançat estat d’embaràs. Va dir que era un honor poder tocar als festivals d’estiu, abans d’abordar Blues does always win i lluirse a la trompeta tot alternant amb el piano, la guitarra i la bateria en les parts solistes. Deixant espai per al lluïment dels músics, va brillar tant en la faceta instrumental com en la de cantant, incloent-hi l’scat, i va demostrar que amb 25 anys ha deixat de ser una promesa per convertir-se en una sòlida realitat que va més enllà del jazz, tal com es va fer evident en la sentida recreació de Mediterráneo.