Villaronga recrea el rai de ‘La Medusa’
El director roda a Mallorca ‘El ventre del mar’, la pel·lícula més lliure de la seva filmografia
L’interior d’un antic celler abandonat de Mallorca, al Sindicat de Felanitx, un edifici semienderrocat amb desenes de gerres elefantíaques de vi alineades a l’interior que podria haver sortit perfectament d’un dels deliris del pintor Giorgio de Chirico, acull aquests dies un humil rai fet amb fustes abandonades coronat per una rutilant vela metàl·lica platejada, obra de l’artista mallorquina Susy Gómez. Enmig d’aquest enfonsament general, d’aquesta ruïna arquitectònica surrealista, es mouen des de fa una setmana els personatges d’El ventre del mar, l’últim projecte del cineasta Agustí Villaronga (Palma, 1953), que es roda a Mallorca, el més personal de l’artista i el més lliure dels que ha dut a terme fins ara, segons confessa el director.
El rodatge, íntegrament en català, va començar el dia 3 d’agost i durarà fins al dia 23 d’aquest mes, amb la major part de les preses en aquest antic celler abandonat que va comprar el Consell de Mallorca durant la legislatura anterior perquè es converteixi en un centre d’art contemporani vinculat al pintor Miquel Barceló, natural d’aquest municipi mallorquí, com Blai Bonet, l’escriptor d’El mar , la novel·la que va inspirar fa ja 20 anys la pel·lícula de Villaronga amb el mateix títol.
El ventre del mar està basada en un altre autor, l’italià Alessandro Baricco, que a la novel·la Océano mar narra una història real que va tenir lloc l’any 1816 quan la fragata francesa La Medusa va naufragar a prop de les costes del Senegal i Mauritània i, davant la impossibilitat que tota la tripulació se salvés en bots perquè no n’hi havia suficients, es va construir d’urgència un rai en què van embarcar 147 tripulants dels quals amb prou feines una desena van arribar vius a la costa. Entre el naufragi i el desembarcament es desenvolupa una història simultània de supervivència i devastació, amb episodis de canibalisme, que serveix al cineasta mallorquí per endinsar-se en una de les claus de tota la seva obra: què fan les persones de qualsevol condició quan s’enfronten a situacions límit, quina és la seva reacció quan un esdeveniment terrible en sacseja les vides.
Es tracta d’una pel·lícula sorgida del confinament, l’arribada inopinada del qual, com a conseqüència de l’estat d’alarma, va impossibilitar que es representés l’obra teatral del mateix nom dirigida per Villaronga i protagonitzada pels actors Eduard Fernández i Darío Grandinetti. El seu lloc en el repartiment l’ocupen Roger Casamajor i Oscar Kapoya, oficial metge i mariner ras, respectivament, que ahir s’afanaven a recrear una de les escenes, submergits fins als turmells en aquest rai, que és també el tercer protagonista de la pel·lícula. A més de l’antic celler del Sindicat, també es rodarà a s’Estanyol, una petita localitat al sud de Mallorca, a s’Algar, una de les cales més conegudes del llevant mallorquí, i a la seu del Consell de Mallorca, el saló de plens del qual es convertirà en una sala de judicis de l’època.
La pel·lícula és una de les apostes més arriscades del cineasta, ja que ni tan sols té en aquests moments un pressupost tancat. Villaronga explica que durant el confinament va sentir la necessitat de treballar en alguna cosa, i d’aquest afany va sorgir aquest projecte que s’ha creat en sentit invers a l’habitual: primer es va començar a treballar en el projecte i després es va buscat el finançament. De moment la producció parteix de Testament, del mateix Villaronga, i d’una petita productora mallorquina, La Perifèrica. A més, compta amb la col·laboració de TV3, IB3 i el Consell de Mallorca.
L’aposta no només és arriscada des del punt de vista de la producció, sinó també des de la narrativa fílmica, on el cineasta plasma de ple la llibertat que ha sentit per rodar aquest projecte. Tota la part de la narració que transcorre al rai està rodada en blanc i negre i el color es reserva per a les reflexions interiors dels dos protagonistes principals, per narrar el procés mental que viuen, confinats també ells al ventre d’aquest fantasmagòric i delirant edifici de Felanitx que adopta la forma sinuosa d’un cervell quan s’observa des d’una perspectiva zenital. Villaronga explica que el lloc evoca la manera com els personatges es desprenen de tot els elements reals i només els queda l’essència, que és el seu propi dolor, l’alegria, la il·lusió o l’esperança. Si el rai és el tercer protagonista, l’edifici es converteix en el quart, una localització on el director tenia l’ull des de feia anys a causa de la seva monumentalitat en ruïnes i de la seva complexa estructura interna.
El rodatge incorpora, a més, un altre experiment conceptual: la filmació amb càmeres infraroges per donar més dramatisme a algunes de les escenes noctur
EL CONTEXT L’obra explica el viatge de 147 supervivents d’un naufragi real en un rai el 1816
LA IDEA El projecte va sorgir com a conseqüència de la reacció del cineasta al confinament
nes. El director explica que aquesta tècnica li permet experimentar i donar un toc documental a alguna de les escenes; els infrarojos anul·len tota la llum excepte el vermell, i rodar mitjançant aquesta tècnica permet a Villaronga que aflori el color vermell de la sang que hi ha sota la pell dels confinats al rai mentre alhora proporciona una sensació semblant a la de filmar els animals salvatges acorralats a la nit per mitjà de càmeres nocturnes.
La pel·lícula es roda en un moment en què bona part de les sales de cinema d’Espanya i de mig món són tancades per culpa del coronavirus. L’epidèmia també n’ha afectat el rodatge, atès que tots els actors i l’equip tècnic es van haver de fer proves PCR abans d’iniciar la feina. Tots es prenen la temperatura diàriament i tots els membres de l’equip tècnic es passegen per l’edifici protegits amb mascaretes.
Villaronga és conscient de les dificultats que tindrà una obra d’aquestes característiques per exhibir-se en cinemes convencionals i també assumeix que no és un producte per a plataformes com ara Netflix, tot i que sí que creu que l’obra tindria un bon encaix en altres plataformes com Filmin. Villaronga confia que es pugui exhibir a les sales i defensa que, malgrat l’aparença d’obra experimental, està pensada per al públic de les sales de cinema.