La dimissió del Govern agreuja la crisi del Líban
El primer ministre Hassan Diab renuncia després d’intentar avançar les eleccions
La renúncia de l’Executiu de Hassan Diab deixa el Líban encara més debilitat, ja que no s’espera que unes noves eleccions ajudin a superar la greu crisi del país.
Quan fa gairebé una setmana de l’apocalíptica explosió del port de Beirut, més devastadora que molts anys de la guerra civil de quinze anys, el primer ministre, Hassan Diab, no ha tingut més remei que presentar la seva dimissió i la del seu govern, del seu efímer govern.
No han estat les manifestacions populars al centre històric de la ciutat sinó l’explosió la que ha forçat la renúncia del ministre. La força de la corrupció és més gran que la de l’Estat. L’elit que ha dominant durant dècades és a tot arreu i l’olor d’aquesta elit s’escampa per totes bandes. A l’anunci de dimissió, va declarar que temia que hi hagués escàndols catastròfics a causa de la corrupció omnipresent i va acusar l’elit d’utilitzar “totes les armes contra nosaltres”. En principi el seu govern havia d’incloure no només polítics sinó tècnics, segons les aspiracions dels manifestants.
Quan es va formar, molt treballosament, aquest govern, en què Hizbul·lah exerceix la influència, la població no es va sentir alleujada i els manifestants de la revolució d’octubre de l’any passat no van demostrar cap satisfacció. Aquests manifestants demanaven el final del règim, de la corrupció tan arrelada, l’eliminació de l’elit al poder.
El govern, en el qual hi havia alguns membres que no procedien de les forces habituals en el poder, no va poder resoldre cap dels problemes que s’han acumulant aquests mesos al Líban, com la depreciació de la moneda nacional, la crisi bancària o l’enfonsament de l’economia, fets que van anar seguits de la pesta coronària. La devastació dels barris cristians limítrofs del port, que va posar encara més en evidència la incompetència del govern, l’ha arrossegat al fracàs més complet. La còlera dels beirutís després dels estralls de l’explosió va desbordar la capacitat del govern.
L’Estat libanès no és el Titanic, però,com em deia un editorialista local, Isa Gorayeb, “encara que el sistema estigui podrit, té una capacitat de resistència increïble i una força d’inèrcia a prova de bomba”. Com en un vaixell a la deriva, alguns dels ministres, entre ells el d’Exteriors, que va dimitir només unes hores abans de l’apocalíptica explosió, ja havien reper nunciat a les seves carteres, a més de diversos diputats del Parlament, entre ells Marwan Hamade, polític i intel·lectual, mà dreta del senyor dels drusos i cap del partit socialista, Walid Jumblatt.
A mesura que aquest desgavellat vaixell s’anava enfonsant, el govern sense encant de Hassan Diab, exprofessor de la Universitat Americana de Beirut, ja havia proposat d’avançar la data de les eleccions generals després d’aconseguir el suport de l’Assemblea Nacional, un dels objectius aquests dies dels manifestants al centre de la capital. L’anunci va arribar tard, segons les desorganitzades forces de l’oposició. Aquest govern va ser resultat de les manifestacions inicials d’octubre de l’any passat. “Lamentablement, recordo que quan van pronunciar la ràdio els noms dels nous ministres –tant maronites com sunnites, xiïtes, drusos, armenis, siríacs...– em vaig adonar de la gran dificultat de canviar aquest règim, ancorat en la població des del temps dels otomans i que es va prolongar durant el mandat francès i continua vigent, contra vent i marea, i és el fonament d’aquest Estat confessional”.
La revolució, si arribés a brollar, ha d’emprendre les batalles en cada comunitat confessional. No serà fàcil desembarassar-se de les elits arrelades en cadascuna de les 18 comunitats confessionals que acaparen el poder. Serà molt laboriós formar un govern a Beirut, i sobretot elegir un cap de govern. Un dels candidats més destacats és Saad Hariri, a qui s’oposen molts grups polítics poderosos.
Saad Hariri és candidat a formar un executiu, però s’hi oposen grups poderosos