Gabriela Ponce
Escriptora
L’equatoriana Gabriela Ponce publica un llibre físic, animal i amb dolor, en el qual narra la forma en què una dona es lliura al seu cos després de separar-se. Sanguínea és, diu, una experiència visceral de l’emoció i el batec corporal.
La narradora i protagonista de Sanguínea (Candaya), novel·la de l’equatoriana Gabriela Ponce (Quito, 1977), és desbocada, sagna, corre, se separa, mossega, s’emborratxa, patina, fornica, es queda embarassada... en fi, viu. Seguir-la, entre cavernes i cossos, és un exercici de risc.
Llibre animal, físic, amb dolor, fluids i sensacions irracionals, l’autora, en videoconferència des de Quito, el defineix com “una experiència d’escriptura d’un estat del cos, del dolor i del goig, una experiència visceral de l’emoció i el pressentiment corporal”.
Ponce també és autora i directora teatral (va adaptar les Putas asesinas de Bolaño) i autora del volum de contes Antropofaguitas (2015). Diu que la seva novel·la va partir “d’imatges i llocs que em transmetien sensacions físiques: la sang, el jardí... La separació del marit teixeix i articula les imatges”.
La seva narradora, de vegades sòbria i de vegades èbria, “és un cos lliurat a la vida, disposat a la sensualitat expandida i a la sexualitat, a viure-ho tot just en aquell moment en què s’ha perdut”. El contrari al narrador omniscient, “que em resulta sospitós, aquell poder de domesticar i dominar un món. Aquí, al contrari, la narradora amb prou feines pot navegar, no coneix res i viu la permanent sorpresa”.
“Per sobreviure un s’agafa a
“Ella viu mentre sagna i el seu flux marca el ritme del llenguatge; és la més íntima, la que ella mateixa produeix”
l’amistat, a escriure poemes dolents, al que sigui, tot és una taula de salvació, com el patinatge”, ja que el personatge es desplaça a la nit d’un lloc a l’altre sobre patins, “es deixar lliscar a la deriva, es llança a la velocitat”. Rere una de les seves rutes nocturnes, al matí, entra en una missa i es beu el vi de la comunió com d’altres prenen una copa per esmorteir la ressaca.
Sobre l’embaràs, afirma que “l’assumpte dels fills avui està molt planificat, però de vegades és una experiència visceral, ella s’embarca en això sense consciència però d’una manera perfectament coherent. És un cos que desitja i no desitja l’embaràs. Això es dona i és real”.
“És, així mateix, una novel·la sobre l’educació emocional, sobre com aprenem a estimar, amb les telenovel·les llatinoamericanes, la literatura, les cartes d’amor...”. Obra de creixement, doncs, la protagonista va aprenent de cada amant, passant pantalles de videojoc tot i que, “més que progressió, el que ella voldria és tornar a començar, però sap que és impossible. Després de cada baralla, sent la necessitat de fer-ho bé d’una vegada i per sempre”.
I la fantasia d’anar-se’n a Espanya com per començar una vida nova en un altre planeta. “Està en l’imaginari llatinoamericà, ja sigui als EUA o a Espanya, la creença que allà serà possible ser un altre, tenir una altra vida, la fugida i la salvació”.
Sanguínea, en fi, perquè “la sang és el que és allà. És la meva sang, la de la menstruació, de la qual no es parla i que és determinant per al benestar del cos. Aquell flux que marca el ritme de l’escriptura. És una dona que viu mentre sagna i aquella sang està plasmada en el llenguatge. No és la sang de l’altre, sinó la més íntima, la que jo mateixa produeixo i que no deixa de sorprendre’m”, diu Ponce, els referents de la qual són Christa Wolf, Clarice Lispector, Marlen Haushofer, Anne Carson i Angélica Liddell.