Maidan aquesta vegada?
En l’any de les revolucions de colors que, amb millor o pitjor fortuna, van sacsejar l’Europa de l’est, el 2006, Aleksandr Lukaixenko estava molt tranquil. Va desmuntar aquella petita acampada que imitava el primer Maidan ucraïnès amb facilitat, mostrant a la televisió xeringues i revistes porno a les tendes desallotjades per la policia com si els activistes es dediquessin al vici a trenta graus sota zero. Després va tolerar una manifestació en què la meitat dels participants eren indissimulats agents del KGB (ningú no gosava parlar amb el del costat) i que va circular per amples voreres de Minsk aturant-se als semàfors. Però més tard, quan la protesta va créixer i es va fer real, hi va haver un primer mort, hi va haver detencions per “vandalisme” i per delictes més greus als líders opositors, i se’ls va acabar. A meitat de la jornada electoral, Lukaixenko ja tenia el 80% del vot, “segons un sondeig”. Ningú no donava suport llavors als bielorussos. Els compromisos europeus amb el Kremlin i l’hàbil maneig de les relacions amb uns i altres per part d’aquest home alt i fornit que camina a gambades van deixar Bielorússia en els llimbs, com si mai en la seva història no hagués pertangut a aquest continent. Han passat gairebé 15 anys. Potser Lukaixenko, que avui recomana vodka i sauna contra el coronavirus, no se n’ha adonat, però els bielorussos sí; han pogut veure la gent sortir al carrer a mig món. També han vist el que els pot passar. Però, per què ells no?