Paleolític inferior
El futbolista Messi és un dels mites més resistents d’aquesta època. És tanta l’adoració que se li té que, quan no aconsegueix portar el Barça o la selecció argentina a l’èxit, s’argumenta que està mal acompanyat. L’altre dia davant del Nàpols, Messi ho va fer molt bé i els ditirambes van ploure a dojo. El títol de la crònica del nostre company Carles Ruipérez jugava, conceptista, amb el nom de l’estadi Da Luz de Lisboa, on es jugaran els partits finals de la coronachampions: “Messi és Da Luz”. La frase identifica Messi amb la llum, un atribut de la divinitat.
Diuen que el partit del Barça contra el Nàpols no va ser brillant. Però mentre hi ha vida hi ha esperança: a Lisboa –s’animen els culés– un argentí genial pot ser més verinós que una divisió de panzers alemanys. No ho sé. No en tinc ni idea: el futbol ha deixat d’interessar-me. Tot i que no em desentenc d’allò que explicava Charly Rexach: les victòries del Barça ajuden a aixecar la moral de la gent. Certament, una alegria col·lectiva
Els pètals del colze de Messi fan pensar en finestres gòtiques de catedral
seria vitamínica en aquest estiu de mascaretes, contagis i tristesa econòmica.
Ara bé. No volia parlar de futbol sinó de tatuatges. Veig unes fotos del partit de Messi i em meravella l’aspecte del seu braç dret: tatuat de dalt a baix. El colze fa com de corol·la d’una margarida, els pètals de la qual recorden les finestres gòtiques. L’avantbraç també és ple d’una imatgeria vegetal que envolta el que podria ser (no ho veig prou clarament) una rosa dels vents. Aquesta visió m’ha recordat que el dia abans del partit, en una altra foto d’aquest diari, es veia Messi d’esquena. Una de les seves màgiques i fèrries cames està tenyida de tinta. Com que només s’ha fet tatuar una cama i un braç, dedueixo que només vol recobrir-se mig cos de tinta, a diferència de Sergio Ramos, el valent defensa del Madrid. No fa gaire, el vam veure fotografiat en banyador i estava tan entintat, que semblava realment que anés vestit.
Es diu que, com els actors i influencers, els futbolistes marquen tendència. Però potser només són lacais obedients d’una moda que, per captar l’atenció, cada dia fa un pas més cap a l’extravagància. Després de molts anys de ruptura formal, i havent digerit l’estètica prostibulària, quedava el recurs de l’estètica portuària (o fins i tot de la patibulària): aparença brutesca, samarretes destenyides, pantalons esquinçats, tatuatges. La moda recorre a la inversa el camí de la civilització. Pràcticament ja només queda per revisitar l’estil del paleolític inferior.