Maternitat i paternitat
El més decisiu en la vida de qualsevol persona és ser mare o pare. La maternitat comporta una transformació profunda íntimament sentida. La paternitat és un canvi que s’aprèn i en aquesta saviesa sorgeix el seu sentit. L’essència comuna a totes dues és una actitud de desposseïment a favor dels fills. Aquesta és la clau de la humanitat i de la realització personal: el desposseïment, poc o molt, mitjançant la donació. Aquesta és la font primigènia de tota filantropia, la virtut de procurar el bé de les persones desinteressadament, fins i tot a costa de l’interès propi.
El desposseïment dels pares en relació amb els fills constitueix una espècie de llei universal. Una llei natural que travessa països, temps i cultures i que acosta l’ésser humà a Déu. El gran teòleg Hans Urs von Balthasar explica que el desposseïment és el que ens permet entreveure la unicitat de
Déu en la Trinitat cristiana. Cadascuna de les tres persones es desposseeix de manera absoluta en les altres dues fent-se’n una. Per això Jesús pot dir “qui em veu a mi veu el Pare”, perquè el Pare és en Ell, de la mateixa manera que Ell és en el Pare. Aquesta és la causa que el desposseïment sigui una condició essencial del cristianisme, una de les constants en els Evangelis, que narren els actes i paraules de Jesús, i assenyala l’exigència cristiana. És el tensor que atreu l’humà cap al seu horitzó de sentit. Aquest cap a on anar, que es realitza al final de la vida si s’assoleix la unió amb Déu.
Desposseir-se a favor de l’altre és un acte excepcional, però que es torna quotidià, natural, assumible –cada cop menys– per la via de la paternitat i la maternitat. Les persones que no poden exercir aquesta maternitat i paternitat carnal la professen mitjançant un desposseïment espiritual. Els ordes religiosos són l’exemple més compartit, però hi ha molts altres exercicis individuals d’entrega a un servei. Un personatge com Cambó, tan aparentment allunyat d’una forma de vida desinteressada, explica en les seves Memòries que el seu compromís amb una manera d’entendre i realitzar Catalunya el va portar a descartar el matrimoni, i d’aquesta manera consagrar-se completament a la seva causa.
Però tot això són singularitats més o menys nombroses. La paternitat i maternitat és la manera intuïtiva d’aconseguir la realització mitjançant la donació d’un mateix a l’abast de la immensa majoria de persones, superant així la pulsió de l’egoisme innat. Tenir fills significa condicionar el nostre present al seu futur, frenant la recerca de la immediatesa de la satisfacció, estimulant un comportament altruista, que no és perfecte, com tot allò humà, però que està a l’abast de molts per intentar aconseguir la plenitud de vida. Alhora, la família així formada beneficia la societat. Les seves funcions valuoses són insubstituïbles perquè és capaç de generar per si mateixa, i amb la major eficiència, la població i el capital moral, social i humà, primigeni, sense aportacions d’altres institucions i persones. Per mitjà d’aquests factors incideix de manera immediata i mediata sobre la prosperitat i el benestar.
Desposseir-se en els fills significa assumir que no hi haurà contrapartida per la seva part, amb l’esperança, sense certesa, que hi hagi una determinada reciprocitat. I els fills han de sentir el deure que tal esperança es faci efectiva. La dificultat rau en el fet que els pares no poden educar-los en el deure de la reciprocitat, perquè seria el final de la seva entrega, convertida en un do ut des, et dono perquè em donis, que destrueix la donació. Però, llavors, com aconseguir que aquest deure floreixi? Els pares, educant els fills en la filantropia del servei a la comunitat. La societat, mantenint una sòlida cultura del deure filial.
La creixent manca de les dues condicions explica el declivi de la paternitat i la maternitat en la nostra societat, cosa que fa impossible per raons vinculades a l’anomia que aquesta societat proporcioni el benestar i la prosperitat necessaris.
La pandèmia amb el seu agut efecte estressant accentua també aquesta crisi, que té l’origen en la cultura de la desvinculació, basada en la pretensió que la realització personal, el gaudi de la vida, només s’assoleix mitjançant la immediata satisfacció del desig, per sobre de tot vincle, compromís, deure o norma. La impotència dels governs per evitar el desbordament habitual del lleure nocturn, ara necessàriament restringit per raons de salut pública, és una mostra de les conseqüències de la debilitat de la filantropia originada en la família, i que una societat bona hauria d’amplificar. Al contrari, la nostra societat desvinculada estigmatitza la paternitat, i menysprea la maternitat, inclosa la vocació de tenir cura.
Així, no hi ha sortida.
Tenir fills significa condicionar el nostre present al seu futur