Córner caní
No li diguin platja quan es tracta d’un cau de 1.250 metres quadrats arraconats contra l’últim dic de l’extrem nord de l’arenal de Llevant. Sort tenen que el gos és un animal agraït per naturalesa i els humans amb qui conviuen encara donen gràcies per la cantonada autoritzada on poden campar amb estretors.
Traduïts en gambades dels meus peus la platja de gossos de Barcelona són tot just 45 passos de vora entre l’últim dic i la tanca que separa l’espai de la resta del litoral. Un racó ridícul per al centenar d’animals de quatre potes que hi ha diàriament per respectar l’aforament. En el córner caní s’hi han imposat mesures de seguretat sanitària i no hi pot haver menys de quatre metres entre tovalloles. Una distància que els gossos se salten cada dos per tres mentre corren d’un costat a l’altre perseguint pilotes que, entrats en matèria, ja no se sap qui l’ha llançat primer.
Dilluns el cel es va despertar calorós i tapat, una combinació perfecta perquè alguns desistissin d’acostar-se fins a la platja de gossos. L’escassa afluència va suposar que per primera vegada en dies no va caldrefer cua per entrar-hi. “Aquesta deu ser la quarta vegada que venim i la primera que hi entrem sense haver d’esperar fora que es vagi buidant”. Ho explica Laura que, amb en Miguel, venen a aquesta platja des de Badal amb la Simba i en Maik. El segon és un pitbull canyella d’orelles espigades i fa tot just un any que li agrada la platja i banyar-se al mar, i ja no plora amarrat al costat del para-sol de la parella, sinó que crida de pena, és com si es lamentés en veu alta. En Miguel intenta tranquil·litzar-lo. “Vinga va. No pots estar així tota l’estona. Estigues tranquil. Ens està mirant tota la platja”.
Els seus udols sonors estremeixen. Li falta posar-hi alguna vocal i explicar als seus col·legues que vol anar a l’aigua. “L’ensuma. Alguna vegada passejant per la Rambla, a mesura que ens acostem a Colom comença a plorar perquè s’acosta al mar”.
En canvi a en Tor l’han de portar literalment en braços fins a la vora per mullar-se encara que siguin les potes. És la primera vegada a la platja d’aquesta barreja de pitbull i terrier de staffordshire americà negre i els seus quaranta quilos amb prou feines pesen a en Jonathan. Juntament amb la Gisela viuen tots tres a Sabadell. “El vam descobrir abandonat en una casa i li vaig preguntar al senyor. Quant en vols pel cadell? Em va demanar 50 euros i des d’aleshores ens té bojos d’amor”. Tots tres han arribat a Barcelona des de Sabadell. Una aventura de tren, metro i un altre metro per arribar a aquest racó que, com d’altres, esperaven més gran i molt millor.
El recinte està completament tancat i per accedir-hi cal passar per una caseta municipal on dos informadors ambientals molt atents comproven amb una màquina el xip de cada animal i anoten a mà en una butlleta el codi postal on viuen els nouvinguts. “Veniu moltes vegades a aquesta platja?”, pregunta la jove per completar una segona enquesta. La d’aquest dilluns està sent una jornada de molts primerencs.
La Flow és una barreja de races entre les quals es va imposar el cellerer i fa l’enze quan la senyora amb qui va arribar l’anima a seguirla fins a l’aigua.
Els gossos no coneixen de distància de seguretat ni d’espais condicionats. De sobte se senten cridar diversos noms alhora: “Roko! “Limón! “Kiko! “Pipo!” Cada un crida a la seva manera a un gos que, jugant, s’ha saltat el límit i en corre un darrere d’un altre pel tram de vora prohibit per a ells. Sota un bonic parasol una dona igual de generosa manté el pols i es col·loca amb una sola mà unes pestanyes postisses. Amb l’altra mà aguanta el mirall i ni tremola quan la gossada passa a mig metre de la seva tovallola.
Els gossos tornen junts a la seva cleda i cada persona renya el seu company caní a la seva manera. Amb prou feines hi ha una desena de gossos a la platja després de dinar i és inevitable no girar el cap i contemplar l’escena que passa al costat de l’aigua. Un home jove clava el seu genoll al costat d’un bonic gos negre que obliga a estar completament estirat sobre la sorra. Li ordena que es quedi quiet i davant de qualsevol moviment li clava els dits en un punt que li fa mal. L’animal obeeix. L’home sent la seva autoritat reconeguda i llança de nou la pilota a l’aigua, el gos la recull i torna submís. Ningú no diu res. En Simón, el caniche de nou mesos que em fa feliç, fuig davant la meva insinuació d’entrar al mar. Massa enrenou tot plegat.
La platja de gossos de Barcelona és un petit racó on no hi poden haver més de cent animals
Els gossos no en saben, de prohibicions, i de tant en tant corren rere la pilota fins a la vora del tram prohibit