El laberint és la felicitat
Al centre d’un paradís verd s’hi eleven els murs d’un laberint, apartat al nord de Barcelona. Un diumenge qualsevol les famílies busquen la sortida... i la felicitat
M’agraden els jardins, i m’agrada anomenar-los jardins i no espais verds, i m’agraden perquè són una invenció de l’home aliada amb la natura. Un pacte entre el territori i el seu poblador, davant la guerra habitual que mantenen per dominar-se l’un a l’altre. Els jardins ens revelen de soca-rel l’altra dimensió de l’home. La de la passió per l’inútil, per l’estètic.
Blitz - David Trueba
–Estàs alegre, nen?– deixa anar una dona al seu fill. Em sorprèn la pregunta per com està formulada. No és habitual qüestionar una criatura si està alegre. Per què la mare li pregunta si està alegre i no feliç? Quina diferencia hi ha entre l’alegria i la felicitat?
M’acosto a la mare i li pregunto per l’expressió. La dona és cubana
–El nen és una mica ratón (covard) i ha costat que vingui fins a acá.
Estan tots dos jugant, perdentse i retrobant-se en el Laberint d’Horta, situat en el centre d’un jardí de l’edèn, impossible per als antòfags, que s’alimenten només de flors.
És diumenge i avui l’entrada és gratuïta. Hi vaig anar el dijous anterior amb un sol que queia a plom a Barcelona i la humitat era, directament i sense eufemismes, fastigosa. Vaig pujar els esglaons costeruts fins a l’entrada del laberint i quan, exhaust i suós, em vaig plantar a la taquilla vaig treure la meva targeta de crèdit disposat a pagar els 2,53 euros de l’entrada. “No s’admeten targetes de crèdit”, em va dir el senyor de les taquilles. Segle XXI. La vida trista del que no porta efectiu. Mitja volta i cap a casa.
Vaig aprofitar per entrar al Velòdrom, que no havia visitat des que l’italià Fabio Casartelli va guanyar la medalla d’or de ciclisme en ruta als Jocs Olímpics de Barcelona-92. En aquest lloc, que hauria jurat que estava deixat de la mà de
Déu, hi ha més vida de l’esperada: uns ciclistes fan voltes al circuit, mentre s’ha instal·lat un camp de futbol sala en un lateral de la pista. El bar del Velòdrom està obert: terrassa amb barbacoa, llegeixo en una pissarra a l’entrada de la que va ser una de les joies de la corona olímpica.
Hi he tornat tres dies després amb euros en efectiu a la butxaca. Diumenges i dimecres, de franc. Començo a passejar i descobreixo que el lloc conserva la bellesa dels grans espais verds, boscatges per pintar. Passejant, entens per què els jardins (i els jardiners) són tan literaris. Virginia Woolf, Jane Austen o Jerzy Kosinski, que va escriure la història de Mister Chance, el jardiner d’una mansió que ens va enredar fent-nos creure que era un interessant polític. Aquest diumenge els jardins del Laberint d’Horta són plens de nens amb els seus pares, majoritàimpressionant riament sud-americans. Sorprèn perquè al passeig em creuo amb mexicans, argentins, equatorians, bolivians i un grup d’una dotzena de peruans, majors d’edat, que s’ho passen d’allò més bé perdentse i buscant-se pel laberint. Els veig divertir-se, empènyer-se i riure i em pregunto a quina edat un deixa de sentir-se nen. Situat just davant de l’escola que em va educar des de primer d’EGB fins a COU, els Salesians d’Horta, no havia
Passejant pel parc del Laberint entens per què jardins i jardiners són tan literaris
entrat al laberint des de feia més de quaranta anys malgrat la insultant proximitat.
Em perdo pel laberint i trigo quinze minuts a trobar la sortida mentre la canalla continuen divertint-se jugant a aquesta absurditat al mig d’un conjunt de xiprers retallats. Davant la bullícia de les platges ens queda la tranquil·litat dels parcs.
Passeges pels cuidats jardins de l’entorn del laberint com si recorreguessis els italians de Bóboli (una deliciosa meravella) imaginant Ada Colau de jardinera, somrient, mentre poda pittosporum, coralets o heures.
En sortir dels jardins, una dotzena de mexicans, asseguts en taules i cadires de plàstic portades per a l’ocasió en una furgoneta, debaten a crits sobre l’ús de la mascareta. Uns pins els serveixen de parasol. A prop, en unes taules de fusta, uns pares amb tres nens berenen uns entrepans embolicats amb paper de plata. I passa la vida... i la gent elimina del calendari una altra tarda de diumenge, en una Barcelona d’estiu, amb la pau d’un jardí, la felicitat (o l’alegria) d’un laberint. I tot dimecres i diumenge de franc. La resta, en efectiu.
(Demà: el Poble Espanyol)