Els vigilants de la platja no enganyen
No hauria de sorprendre a ningú que el tàndem de creadors de Los vigilantes de la playa estigués format per tres homes: Michael Berk, Douglas Schwartz i Gregory J. Bonnan. L’equip de salvament amb Mitch Buchannon (David Hasselhoff) al capdavant era tot bondat i sentit de la responsabilitat, però la importància de la sèrie radicava a col·locar actrius com ara Pamela Anderson, Erika Eleniak, Yasmine Bleeth o Carmen Electra corrent a càmera lenta. Era un recurs masclista que les objectivava però que els havia anat molt bé a les seves respectives carreres: totes aparegueren a la revista Playboy abans o després de ser contractades a la sèrie.
Los vigilantes es va tornar un referent, tal com mostraven en Joey i en Chandler a Friends. No es perdien cap episodi, hipnotitzats per les corregudes de les actrius a la sorra californiana amb el pitram amunt i avall. Era un detector d’adults de necessitats primitives, tot i que els joves la miràvem amb innocència: patíem per si no trobaven un nen perdut a una cova, ens preocupava la vida amorosa dels treballadors de la platja i ens traumatitzàvem amb l’episodi en què la Jill (Shawn Weatherly) moria per l’atac d’un tauró. I no es pot dir que no tingués reclams per a d’altres públics. David Hasselhoff era un sex symbol de pèl al pit pensat per a les mares i els entusiastes d’El coche fantástico, i actors com David Charvet, Jaason Simmons i David Chokachi eren trossos de carn per a un altre mercat. De fet, aquest últim sortint de la piscina és una d’aquelles imatges que causen impressió i que m’espoilejaven sense ser conscient que el meu camí no era l’heterosexualitat.
Ara que vivim un present implacable amb tot allò que no envelleix, bé pels valors que representa i transmet al públic, el drama estival s’erigeix com un document televisiu sobre una època que va contribuir a definir la bellesa normativa. Vam créixer pensant que aquells cossos sense un gram de grassa, de pits ferms, tot ben repartit i uns abdominals ben marcats eren el model a seguir. Però tenia una honestedat impròpia de la indústria: era òbvia, bella, frívola i mediocre. Tothom entenia que el repartiment representava l’estar bo, tothom identificava els socorristes com l’ideal de bellesa. Era tan directe que gairebé era lloable.
Los vigilantes va proporcionar, a més, una de les icones pop indiscutibles dels noranta, una Pamela Anderson,
plàstica i explosiva, que va passar a fer cintes porno casolanes, sèries picants com VIP i redefinintse els últims anys com una activista rellevant com a amiga de Julian Assange i fins i tot defensant la independència de Catalunya. Va crear escola deixant-nos un altre clàssic estiuenc com Pacific Blue, la sèrie dels policies ciclistes amb malles i samarretes arrapades. Va descobrir a Jason Momoa en les dues últimes temporades a Hawaii, si bé la versió imberbe de vint anys que protagonitzava la sèrie no té res a veure amb Khal Drogo de Joc de trons o el superheroi d’Aquaman. I, sobretot, va servir de tutorial per als que la miràvem i emulàvem els socorristes. La mecànica era la següent. Es repartien els papers dels socorristes més emblemàtics (la C.J, la Caroline, en Logan i en Cody eren els més imitats) i després tocava salvar el que fingia ofegar-se, aprenent a nedar carregant el cos d’una persona immòbil.
No hi ha cap dubte que s’emeteren millors sèries entre 1989 i 2001, moltes d’elles sense explotar tant el cos de les dones. Però potser aquestes van transmetre coneixements tan pràctics i útils al públic? Els vigilants salvaven vides.