“No callem; la cultura ha de continuar” Agustí Villaronga, cineasta
Agustí Villaronga diu que aquesta pel·lícula és la més lliure de totes les que ha fet fins ara, un relat gairebé experimental en què torna a uns dels seus temes recurrents: la reacció humana davant una situació límit.
Aquest projecte sorgeix del confinament. És una rebel·lió contra aquesta situació obligada d’immobilisme cultural?
Sí, és una mica així; una manera de dir que no ens quedem callats, que la cultura ha de seguir. De sobte va semblar que ens plantàvem en una realitat en la què deixàvem la cultura de la mà de Déu. No em vaig resignar i vaig pensar que la idea inicial, una obra de teatre, es podia fer en cinema amb pocs mitjans, poques persones, un equip petit, amb gent de Mallorca... Molta gent es va posar a tocar la guitarra a casa seva i jo vaig pensar en alguna cosa una mica més complicada.
Una rebel·lió valenta: un projecte en català, part en blanc i negre...
Sí, perquè també és un tipus de llenguatge que no és a l’ús. És un llenguatge abstracte, diferent, molt més d’autor si es vol.
Què vol explicar?
Són fets verídics que van passar el 1816 i la meva intenció és explicar la reacció de les persones davant de situacions límit molt tràgiques. Hi ha dos personatges i cada un d’ells adopta una posició diferent. Van explicant la mateixa història des d’una òptica diferent: un des d’un punt de vista militar, en què impera la norma i el poder, i l’altre, més disposat a sobreviure, però sense oblidar-se dels altres. Al mateix temps hi ha una reflexió molt contemporània sobre el moment que estem vivint: a la pel·lícula ens hem oblidat de l’època en què van passar els fets, hem barrejat l’antic amb el modern, i hi ha un paral·lelisme amb les morts a la Mediterrània o el pas dels cubans a Miami, perquè es tracta de situacions molt semblants.
Els personatges viuen una situació límit, una cosa que els passa a molts a les seves pel·lícules. Sí, passa molt a la meva obra. Moltes de les meves pel·lícules tenen a veure amb guerres, col·loquen la gent en situacions extremes. Aquí també passa i aquest rai es converteix en una mena de ring en ple mar i en un símbol de la lluita per la supervivència, en què s’han de menjar els uns als altres.
A les seves obres sempre hi ha certa distància moral: es plantegen els fets però no es jutgen.
De vegades explico les coses sense
L’ORIGEN, LA PANDÈMIA “Molta gent tocava la guitarra; jo vaig pensar en alguna cosa una mica més complicada”
prendre’n partit, tot i que sempre em decanto per algun personatge. Intento mantenir un equilibri i entendre fins i tot aquelles coses que costen més d’entendre.
Després de la superproducció per encàrrec com Nacido Rey, aquesta obra és molt més personal. És una tornada als orígens? Està més a prop d’El Mar que de Nacido Rey, però no diria que és una tornada als orígens. Crec que aquesta és l’obra més lliure que he fet, amb un pressupost molt baix que no et fa passar comptes amb ningú; permet llibertat absoluta.
La pel·lícula parteix d’una obra de teatre arran d’una novel·la que ve d’un quadre. Gairebé és un joc de nines russes. L’obra de teatre parteix d’un capítol d’una novel·la d’Alessandro Baricco: té una manera molt encertada de veure el naufragi, que és com una deriva cap a un infern per fases. He volgut respectar-ho, per això faig servir molta veu en off, malgrat que diuen que cal evitar-la.
També hi ha el quadre de Géricault El rai de la Medusa? Géricault va iniciar el Romanticisme i hi ha poc de romàntic en aquesta pel·lícula, però sí que és veritat que hi ha referències al quadre i hi ha moments en què reproduïm la mateixa estructura de la rai, amb aquesta diagonal tan fantàstica. Bill Viola té una obra, The Raft, El Rai, que llança dos rajos sobre personatges que es mouen a càmera lenta. Nosaltres intentem una cosa semblant; descompondre el quadre a càmera lenta amb rajos d’aigua.
LA NARRACIÓ “El rai passa a convertir-se en una mena de ring al bell mig del mar”